Parlar de tot i de res al mateix
moment és un deler
humà. Un cop et poses a pensar en allò que vols dir, sents la
necessitat d’expressar-ho de la manera més viva que coneixes,
sense pensar les conseqüències o les molèsties que potser estàs
causant. I dic molèsties perquè el fet de parlar -i escriure- de
poesia és molest per a una part de la gent que se’n surt amb la
mateixa moneda de canvi quan en sent parlar: que si és massa
complicada, que si jo no l’entenc, que si és del segle passat...
i, així, un fum de justificacions que cuirassen opressivament les
ments que no es deixen fluir. Tot i així, jo hui decidisc posar-me a
parlar d’allò que mai no he arribat a gaudir fins que no m’hi he
posat, amb una facilitat millorada cada vegada després de cada
relectura, de cada encontre premeditat o espontani, després d’una
dedicació honesta i delerosa. Per això, i perquè se’m permet per
ser humà, hui parlaré de poesia.
Poesia de l’estima: poemes per a
estimar
Començar
a parlar de la llarga tradició de la lírica, i no sols a escala
local o regional, sinó també internacionalment, pot convertir-se
en una gesta inimaginable. A banda, la majoria -per no dir tots- dels
sentiments i emocions recollits i retrobats en la lírica són
compartits, repartits i experimentats per tothom, tard o d’hora. Jo
no tinc la intenció de transversalitzar conceptes lírics entre
cultures i tradicions: més prompte em detindré en quatre poemes
que, per a mi, són importants tant a escala personal com formal i
estètica per a ensenyar-los, quatre poemes que formen part de tres
tradicions distanciades (unes
més que d’altres) però que,
amb el temps, s’han trobat i han estat bescanviant mirades i
elogis.
La
tradició nord-americana: PLATH
Sylvia Plath (1932-1963) s’ha
guanyat el prestigi de la crítica internacional i de milers de
lectors, i sobretot de lectores, fent allò que més li agradava:
escriure. Si una cosa tenia clara era que ella arribaria a ser
coneguda. L’obsessió per ser una dona perfecta (i no de la manera
que descriurà en un poema propi ben conegut) va ser una idea molt
recurrent que assaboria de qualsevol manera. De fet, el seu exmarit,
Ted Hughes, comenta, en editar un recull de poesies de la Sylvia, que
«her attitude to her verse was artisan-like: if she couldn’t get a
table out of the material, she was happy to get a chair, or even a
toy» (Plath 2012: xii).
Trobar un poema que parle directament
de l’estima o d’estimar en Plath pot ser, de vegades, una tasca
un poc arbitrària i complexa. Tot i que va començar a escriure des
de ben jove, la producció més potent tracta temes i motius que
potser s’allunyen d’eixe sentiment. No obstant això, he decidit
escollir un poema en què podem dir que es parla d’estimar i
d’estima, però no amb certa reciprocitat, sinó més prompte de
manera individual.
‘Ariel’ (19621)
ens parla d’un tranquil passeig a cavall al matí que es converteix
en un acte de descontrol i, al remat, de renaixença i acceptació
pròpia d’un nou jo. A mesura que anem llegint el poema, les deu
estrofes de tercets acceleren la precisió i la sensació de
vitalitat i descontrol de l’animal i un sentiment d’angoixa i
desconfiança de la veu que hi parla, la qual canvia a la meitat del
poema, per reassegurar-se i convertir-se en allò que, potser, estava
buscant quan isqué a cavalcar el cavall aquell matí:
White
Godiva,
I unpeel--
Dead
hands, dead stringencies.
And
now I
Foam
to wheat, a glitter of seas.
The
child’s cry
Melts
in the wall.
And
I
Am
the arrow,
The
dew that flies
Suicidal,
at one with the drive
Into
the red
Eye2,
the cauldron of morning.
Les
il·lusions òptiques, la inconsistència de la sintaxi, l’elecció
d’un lèxic exacte i sensorial i uns efectes rítmics i de prosòdia
perfectament articulats, juntament amb elements retòrics propis de
Plath, com ara els encavalcaments, els guions explicatius i les
metàfores visuals, s’uneixen per a assegurar una formació
transgressora que vol desfer-se de la tradició (la masclista) i amb
unes convencions (del patriarcat imposat) que l’ofeguen i a poc a
poc fan que desaparega. Amb tries de paraula exactes, Plath renaix
per convertir-se en una nova dona, un jo que brilla (glitter
of seas3)
i que és veloç i valenta com una fletxa, sense por, de camí i amb
decisió cap al sol, símbol sempitern del fal·locentrisme.
La tradició britànica: DUFFY
De les tres autores que he escollit,
podríem dir que Sylvia Plath n’és la mare simbòlica. D’una
banda per la seua distància cronològica amb les dues altres, i de
l’altra perquè simbòlicament és qui millor els servirà
d’influència. Per exemple, per a Carol Ann Duffy (1955) la poesia
de Plath arribaria com «my first true -and electrifying- encounter
with Sylvia Plath’s poetry. I felt, then as now, as though I were
reading a superior contemporary» (Plath 2012:xiii). Tot i que
aquesta influència no s’hi veu (llegiu el poema «Valentine», per
esmentar-ne un. Fantàstic!), hi ha un poema que m’apassiona,
m’intriga i no deixa mai de sorprendre’m, un fals sonet
contemporani de la poetessa escocesa escrit l’any 20054
que diu així:
I
want to call you thou, the sound
of
the shape of the start
of
a kiss – like this, thou –
and
to say, after, I love,
thou,
I love, thou I love, not
I
love you.
Because I so do –
as
we say now – I want to say
thee,
I adore, I adore thee,
and
to know in my lips
the
syntax of love resides,
and
to gaze in thine eyes.
Love’s
language starts, stops, starts;
the
right words flowing and clotting in the heart.
Aquest
poema té una força expressiva es mire per on es mire. És una peça
que mai no se sap bé de què parla exactament, encara que només cal
mirar una sola vegada el camp semàntic per a fer-se’n una idea.
Tot i el significat, el que més m’interessa és com està escrit,
quins mecanismes i ferramentes fa servir l’escriptora per a crear
una peça tan espectacular com aquesta.
Començant pel títol, Syntax,
ja ens adonem del potencial. Qui haja estudiat sintaxi a qualsevol
nivell, haurà entés que una de les seues funcions és la
d’estructurar relacions de paraules de manera organitzada per
determinar la funcionalitat i objecte d’una oració. En aquest
poema, no obstant això, l’organització de la sintaxi desapareix.
D’un cop, veiem signes de puntuació per tot arreu que creen un
efecte paratàctic d’impacte, al mateix temps que les estructures
sintàctiques, tan rígides en llengua anglesa, també es veuen
alterades. I ara bé: per què ocorre tot això? Per què trenca les
lleis de la sintaxi i camina entre tradicions -de Petrarca o
Wyatt-,
i arreplega intimitats del llenguatge mitjançant antigues formes
pronominals (thou, thine),
i compon una melodia de diftongs que convida a romandre per sempre
amb la persona estimada? Doncs, com diria Estellés, elemental, ja ho
sé: per demostrar quines lleis són les que manen, les imperants
arreu d’aquesta peça curta. Si comparem l’amor amb la sintaxi,
potser obtinguem un sentiment rígid, de poca voluntat expressiva i
fred. Tanmateix, si trenquem les lleis que governen les estructures
del llenguatge, si escoltem les paraules que es troben al nostre cor,
que un cop es posen en marxa, i després paren per tornar-s’hi a
posar, si decidim que l’estima no coneix limitacions i ordre, que
estimar és un procés íntim, desmesurat, de vegades inconnex, sense
lleis ni estructures, fluid, aleshores entendrem la ironia perfecta
que utilitza Duffy al poema, un text breu que sembla una cosa i en
resulta una altra: perquè estimar ha de ser espontani perquè tinga
un cert grau de sinceritat.
La tradició catalana: MARÇAL
Espontaneïtat i sinceritat, però,
no sempre van lligades quan es fa poesia. O al menys, això és el
que diu Maria-Mercè Marçal i
Serra (1952-1998) en una
entrevista personal5.
De vegades, estimar és com fer poesia: un acte de voluntat pròpia i
forta, arrelat en una tradició humana més potent que la llum del
sol. I és per això que fer poesia, com de vegades també ho és
estimar, ha de ser menys espontani per a ser molt més sincer.
En aquest article, triar una peça
entre les moltes que va compondre Maria-Mercè Marçal resulta més
fàcil temàticament que no pas amb Plath. No obstant això, saber
escollir bé és el més complicat. La tradició d’on ve Marçal és
una tradició més prompte escassa, limitada, si la comparem amb les
tradicions anteriors. Quan Marçal comença a escriure i a publicar,
allà pels anys 70, les dificultats contextuals que havien patit
milers d’escriptors, especialment les dones escriptores, es fan
notables en el crit de revenja de la seua poesia. Òrfena de mares
literàries o, com bé diria ella mateixa, «mares simbòliques»,
Marçal llegirà, estudiarà, anirà i tornarà, fins i tot «es
menjarà» autores que la influeixen i l’ajuden a crear una xarxa
genealògica que li servirà per a compondre una escriptura permeable
d’on eixiran molts dels poemes més extraordinaris de les lletres
catalanes.
Per a aquesta ocasió, he seleccionat
dos poemes que han ajudat a fer que aquesta escriptora siga un pilar
fonamental de la meua formació personal i professional. El primer el
trobem a Bruixa de dol
(1977-1979), més concretament a «Foguera joana», i diu així:
Avui
tancaria el llangardaix en una gàbia.
I
que fos la festa dels dits,
la
dansa de l’heura a cau d’orella,
la
tendresa de la planta dels peus,
l’or
negre de cella i d’aixella.
Seguiria
els camins que el deliri oblida
amb
pas molt lent
com
el del bou que llaura
aquest
paisatge de lluna gitana.
Com
deia abans, Maria-Mercè
beu de moltes mares simbòliques que l’ajuden a compondre i a
configurar-se com a persona i com a escriptora. No conec de primera
mà cap estudi que compare aquesta peça amb alguna composició de
Plath, i no seré jo qui ho faça. Però, tot i així, no se’m pot
escapar l’atenció que suscita el simbolisme, les imatges, fins i
tot la manera en què està escrit el poema, en la influència de la
Sylvia.
És un poema tendre, d’uns nou
versos, que ens mostra la capacitat d’estima tan suggerent, dolça
i aclaparadora de què es capaç l’escriptora catalana. Jo me la
imagine escrivint aquests versos amb un somriure no massa sinuós als
llavis, assaborint cada regalim de tinta, imaginant-se tota i
cadascuna de les imatges que empra per fer realitat l’acte
d’estimar. I és que és un text breu; un pensament que simula
tindre vida pròpia si és llegit o recitat seguint i respectant
l’orografia poètica de què està fet. Un pensament que incita i
convida a estimar, a fer l’amor i a viure-hi per sempre.
L’altre poema també ens convida a
gaudir de l’estima. El trobem a Sal
oberta (1982). L’extensió
és major que l’anterior, encara que la força s’hi manté:
T’estimo
perquè sí. Perquè el cos m’ho demana.
Perquè
has vingut de l’ona sense ordre ni concert.
Perquè
el brull del boscatge t’enrama la cabana
sense
panys ni bernats, en un desvari verd.
Perquè
vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè
és l’amor, dallat, que ha granat el meu llit.
Perquè
duc, ben reblat, el bleix de l’escorpit
que
provoca el salobre i encrespa la badia.
Perquè
sóc massa fràgil per bastir l’aturall
a
la marea viva que em nega a l’endeví.
Perquè
sóc massa forta perquè em blegui un destí
que
han signat, sense mi, les busques de l’estrall.
Perquè
l’aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i
pregona ben fort que sóc d’estirp romeva.
Només
cal llegir la primera oració: simple i declarativa, amb excel·lent
força poètica. Sense la necessitat de recurrències lèxiques i
retòriques complicades, Marçal posa de manifest allò que sent de
manera directa i pura, on ens fa recordar la poesia depurada de
Salinas o de Browning. A més a més, encara al primer vers podem
començar a trobar la simbologia típicament marçaliana que recorre
la seua obra: la importància del cos, no sols com a element físic,
sinó també ideològic; les al·lusions a la mar, a l’aigua;
l’escorpit i el boscatge: elements de la natura, mirall
de la vida, que encisa i
engendra més poesia. És un poema que ens agrada perquè no
dificulta la lectura: fa servir estructures simples i un llenguatge
senzill, a més d’unes imatges menys intricades i una forma poètica
clara i pausada. El
poema ens recorda la tradició de Duffy, concretament molts dels seus
poemes més íntims i de declaració.
Tot i que per raons d’espai més
que de temps no he pogut endinsar-me en una anàlisi més concreta i
millor estructurada del que m’hauria agradat, almenys he sonat les
campanes del misteri i de l’enyorança pel fet d’escriure i
parlar de poesia. I no sols això: ho he fet de manera edificant,
tornant a reviure poemes i poetes que ens inspiren, que són mares,
germanes i mestres, i el més important de tot: expertes a fer poesia
de l’estima i poemes per a estimar.
___________________________________________
Bibliografia
Duffy,
Carol Ann
(2015) Collected
Poems.
Picador: London.
Godayol
i Nogué, Maria Pilar
(2008) «Entre Atenea i la Medusa: les mares literàries de
Maria-Mercè Marçal». En Reduccions:
revista de poesia.
Núm.:
89-90
Marçal
i Serra, Maria-Mercè (1989)
Llengua
abolida
(1973-1988). Tres i quatre: València.
Plath,
Sylvia
(2012) Poems.
Faber & Faber: London.
Riba
Sanmartí, Caterina
(2014) Maria-Mercè
Marçal: l’escriptura permeable.
Eumo editorial: Vic.
1Podeu
llegir el poema sencer ací:
http://www.poetryfoundation.org/poems-and-poets/poems/detail/49001
2Des
del començament de la primera estrofa aquí podem anar deduint la
transformació d’un nou «jo» de la veu poètica mitjançant
recursos fonològics que recorden i remarquen la veu que parla, la
nova veu d’un ésser en procés de canvi. Així, des de el primer
cop de veu amb la paraula «white», el diftong /aɪ/
comença a repetir-se per fer referència a eixe «jo» («I» en
anglès) i culmina amb la paraula «eye», molt simbòlica ací pel
que fa a la contraposició del nou «jo» amb el sol.
3Sembla
interessant recordar l’associació femenina i simbòlica que
representa la mar en la tradició literària feminista occidental.
4Per
no perdre cap detall de la brutal expressivitat sonora del poema,
escolteu-lo ací:
http://www.dailymotion.com/video/xu6wy7_carol-ann-duffy-syntax_creation
