dissabte, 4 de març del 2017

De miralls, mirades i reflexos


What we see, we see
and seeing is changing

                                                                                                                                    ADRIENNE RICH

Cuando compre un espejo para el baño
voy a verme la cara
voy a verme
pues qué otra manera hay decíme
qué otra manera de saber quién soy.

                                                                                                                                      IDEA VILARIÑO


    L’any 1928, tot i que la Gran Guerra ja era acabada i les conseqüències eren paleses en qualsevol lloc i persona que, directament o indirecta, hi havia participat, encara hi havia un fum de guerres en minúscula que seguien el seu rumb. I és que l’any 1928, Virginia Woolf, la coneguda escriptora britànica, participaria en una d’aqueixes tantes guerres inacabades en rebre un encàrrec com a escriptora de moda per tal d’aclarir la interrelació entre ficció i les dones que escriuen. Aquest encàrrec, com és natural, va suscitar fortes crítiques des de molts sectors i cercles de gent important amb una forta presència masculina. Amb tot, la contundència del que anava a ser una espècie de conferència s’acabà convertint en un manifest feminista d’una rellevància inigualable que avui serveix com a manual de referència en teoria feminista, tot i els quasi cent anys de la seva publicació. Em refereixo, òbviament, a Una cambra pròpia, un assaig breu però ben carregat de seny que ha d’estar a l’abast de qui s’interessi pels estudis literaris de gènere.
      Jo el vaig llegir per primer cop fa vora deu anys. Encara era a la universitat i aquest llibret, com molts altres que anaven arribant a la meua cambra pròpia per quedar-s’hi per sempre, em va omplir l’enteniment d’idees, suggestions i cabòries que m’han durat fins al dia d’avui. Ara, el maig de 2017, torno a tenir-lo present. L’agafo i l’obro per una pàgina qualsevol. Miro les paraules i les idees subratllades. Decideixo rellegir-lo per complet i tots els pensaments amb què m’havia omplert el cap, tornen a la vida, encara que ara en forma adulta. Hi ha un parell d’oracions, un parell de reflexions pròpies de Woolf -i això m’estimula més l’enteniment- en què em fixo. Les miro, les llegeixo, provo de combinar-les i més i més idees em vénen al cap, com si una aranya teixís una xarxa neuronal empolsinada per una dolçor de llum i festa. Aquestes dues oracions o idees em serveixen de clau que obre el pany d’un calaix on hi ha un codi secret. Una peça important de la clau és aquesta:

Jo és, només, un terme de conveniència per a algú que no té un ésser real”1.

I l’altra peça que completa la clau diu així:

Sigui quin sigui la manera en què s’usen en les societats civilitzades, els miralls són essencials per a qualsevol acció violenta i heroica”2.

Segurament hi haurà gent que llegirà aquest article i no veurà tanta relació entre les dues oracions o idees, encara que també amb una mica d’imaginació i de bona (re)lectura, els en resultarà més evident. Tot i així, el que sí que no em sorprendria és descobrir que hi haurà d’altres que hi veuran connexions ben ràpidament, sobretot tenint en compte totes aquelles que ja ho han provat i, al remat, ho han solucionat. Un exemple el trobem en Woolf mateixa, que parla d’identitat(s), gènere en sentit ampli i abstracte, i miralls. Dit així, no és difícil desxifrar la combinació d’escriptors i, sobretot, d’escriptores coetànies a l’autora britànica i d’altres més contemporànies a nosaltres3 que se n’abasten i en parlen obertament per intentar cloure una guerra que ja hauria d’estar més que finalitzada. No obstant això, i com que tothom és un clar testimoni de la no fi d’una guerra absurda i, de vegades, fastigosa, jo faré com fan i em posaré a predicar: em contemplaré en el mirall per després poder escriure i seguir fent guerra.



El procés d’escriptura i de recerca

       En triar aquestes dues idees de Woolf, em centro en la simbologia del mirall per arribar a donar alguna mena de significat al(s) ésser(s) que disposen d’un jo que no els és del tot real, però no com a terme de conveniència. De fet, en la literatura és habitual trobar elements simbòlics on poder reflectir qui som o, de vegades més intricadament, qui diem que som i qui volem ser. Tot això, però, en un mateix element que apareix en escrits d’homes i dones de fa segles, un element que pren formes diferents de vegades, però que, generalment, se’ns presenta en forma de vidre on mirar, puix mirar és important. I també ho és el seu camp semàntic i família lèxica, per la bona fe del descobriment personal. I és que mirar també significa entendre la realitat, tot i que aquesta realitat no es correspon en certes ocasions. Les persones som complexes i mirar és una tasca dura on s’ha de perseverar, de tant en tant una mica arriscada, però certament necessària per abastar l’autoconeixement.
Allà per l’any 1997, Maria-Mercè Marçal va dir en una entrevista que el símbol del mirall està fortament lligat a la literatura perquè, tant l’un com l’altre, “és una cerca de la identitat, però d’una identitat completa. Ens hi reconeixem sencers, en el mirall. Aquest constitueix i reflecteix la imatge d’una certa aparença de coherència (2014:189)”. La imatge coherent de què parla Marçal és una peça clau per a moltes escriptores que decideixen arriscar-se a entrar en un laberint ple de miralls de tota classe on trobar allò que les identifica i poder mirar-s’hi de manera completa i tenaç. I això és important perquè no tots els miralls ens són vàlids. Qui no ha anat a una botiga de roba i en mirar-se al mirall s’ha vist una mica o bastant diferent? O qui no ha sentit mai això que la càmera em fa més així o més aixà? Tot element, tota simbologia s’ha d’analitzar bé abans de considerar-la com a única i efectiva. D’altra banda, les conseqüències poden ser vertaderament terribles. Destaquem, per tant, algunes escriptores que han cercat i han trobat (o no) allò que volien.


Mirall4

Sóc de plata i precís. No prejutjo res.
Tot el que veig m'ho empasso de pressa
tal com és sense ombra d'amor o rebuig.
No sóc cruel, tan sols sincer,
l'ull d'un petit déu amb quatre costats.
La major part del temps medito sobre la paret del davant.
És rosa amb piquets. Fa tant de temps que me la miro
que em sembla una part del meu cor. Però fa pampallugues.
Cares i foscor ens separen una i una altra vegada.

Ara sóc un llac. Una dona es vincla sobre meu,
cercant en els meu confins el que realment és.
Aleshores es tomba cap a aquelles mentideres,
les espelmes o la lluna.
Jo li veig l'esquena i la reflecteixo fidelment.
M'ho recompensa amb llàgrimes i agitant les mans.
Sóc important per a ella. Entra i surt.
Cada dia és la seva cara el que substitueix la fosca.
En mi ha ofegat una noia jove, i dins meu una dona vella
s'alça vers ella dia rere dia, com un peix terrible.

                                                           SYLVIA PLATH (1961)

     Començar l’article amb Virginia Woolf és essencial, però començar la selecció de poesia amb Sylvia Plath és imprescindible. Aquest breu poema, escrit cap al 23 d’octubre del 1961, tracta íntegrament d’un mirall que, encara que després canviï de forma, la funcionalitat pròpia no la perd en cap moment. I és que, en un principi, el poema sembla no tenir massa rellevància en matèria de forma i contingut. Un mirall que es converteix en un llac que ens explica com un ésser s’hi reflecteix no sembla gaire apassionant. Això, no obstant, canvia inesperadament i radicalment quan el poema ens colpeix amb els dos darrers versos que literalment maten una noia i dels quals en surt una vella monstruosa. I la pregunta és: per què matar una jove per una vella monstruosa? Quin significat té la mort aquí? I la vella/peix? Doncs la resposta a les tres preguntes es resumeix ben fàcilment: perquè la dona que es veia reflectida al mirall-llac no és la dona que ella mateixa volia ser i per això sacrifica allò que li fa malbé per arribar a convertir-se en un altre ésser que es correspongui més amb el seu vertader jo.

      Com es pot veure ja d’entrada, la poeta nord-americana fa ús d’una simbologia particular de moltes altres escriptores: el monstre. Si observem en retrospectiva, els monstres són part de les nostres vides des dels records més primitius: als contes infantils, en rondalles populars i explicacions diverses que corren de veus en veus per tot arreu. En els contes infantils, per exemple, trobem la figura del monstres estretament lligada a la figura de l’enemic. Pensem per un moment en les mares malvades de contes com Blancaneus o La Ventafocs, o en les bruixes malèfiques d’altres contes com La Bella Dorment. Tots aquests personatges han estat creats per representar un simbolisme específic vinculat amb el maligne i amb les males pràctiques dins del convencionalisme tradicionalista imposat per una societat patriarcal. I és per això que la figura del monstre és ben útil per a autores que escriuen o, millor dit, reescriuen aquest sistema que no les representa, fent-ne ús per tal d’aconseguir una figura/símbol més aproximada a quelcom que els garanteixi una forma de lluita segura contra qualsevol forma de masclisme. Per posar-ne un altre exemple més proper a la nostra cultura, i perquè quedi més clar, veiem aquesta idea en un conegut poema de Maria Antònia Salvà:


Com rèptil monstruós de pell clapada,
d'entranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevinclant-se va trencar el test.
Enllà de l'hort, que se'n perdés el quest,
dalt una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.


Aquesta peça, que rep el títol “D’un cactus”, és un exemple del que s’ha descrit anteriorment. Aquí, la imatge del monstre potser no és la més recurrent, sinó més aviat la del cactus que maliciosament trenca la capsa que el manté presoner i és així com s’allibera; una imatge colpidora, que recorda a una imatge de l’obra d’una coneguda escriptora xicana5 d’uns arrels que trenquen el paviment per tal d’alliberar-se’n. No obstant això, la imatge i reacció del cactus està vinculada al monstre “encara aferrissat” que, en paraules de Marçal, i en relació amb el que dèiem de Woolf:

m’agrada veure en aquest poema una mena d’al·legoria de la dona escriptora. Perquè el silenci femení normatiu que el patriarcat va decretar des dels orígens, l’autoimatge de la dona que escriu té una secreta vinculació amb el monstruós, amb un sentiment de mancança o d’excés -o no hi arriba, o bé sobrepassa els límits i no hi cap (2004:153)”.

Miralls que conversen

      Tornant a l’eix principal, la relació dels miralls amb els diferents jos que lluiten per abastar l’autoconeixement o per descobrir parts pròpies que no els agraden i voldrien canviar-les, queda emmarcada en les paraules que ara podem llegir en moltes col·leccions, antologies i obres completes. Tot i així, però, també hi ha veus que dialoguen amb l’intern de diferent manera: són veus més íntimes, veus que formen part de la gran complexitat que és l’ésser humà, des d’un intern més pur i honest. Per exemple aquesta veu6:


«És bella. La somie
al meu llit de l’àtic; me la imagine ballant
amb homes alts, perplexa per la meua aroma subtil i persistent
sota el seu perfum francés, les seues pedres lletoses.

Li empolsine els muscles amb una pota de conill,
observe com la dolça vermellor es filtra en la pell
com un sospir indolent. Al seu mirall
els meus llavis rojos se separen com si volgués parlar.»

Carol Ann Duffy (1987)



      A diferència del poema de Plath, la minyona de Duffy no fa servir el mirall com un objecte on trobar-se a sí mateixa. Més prompte l’utilitza per apropar-se a una aventura impossible que podria tenir un preu molt elevat si de veritat ocorregués. La minyona fa ús del mirall per posar de manifest allò que li agradaria que passés però que, per circumstàncies, no pot més que imaginar. Heus aquí una altra forma d’utilitzar els miralls com un objecte de justícia que reflecteix un acte de transgressió on la realitat es barreja amb la ficció. En Duffy, la veu poètica vol i no pot, i no li queda més esperança que imaginar com es podria ser diferent, ser qui realment sent que s’ha de ser. És la imatge d’una veu censurada, abolida, que no respon a l’efecte de les neurones mirall d’acció-reacció, impedida per les circumstàncies i la situació: una declaració d’amor-passió per una altra dona. I és que el sistema així ho vol: veus callades, censurades i inexistents, que no alcin la pols del terra, que no facin guerra. Al remat, però, la guerra s’origina en l’intern: aquell que no expressa la veritat que observa a dintre seu acaba en un procés que va des de la frustració a la desesperació i el suïcidi, metafòric o literal. Aleshores, la solució és perfecta quan s’escriu o s’expressa d’alguna de les maneres, quan hi ha un risc que ens ajuda a viure, a reedificar i reescriure allò que ens ha sigut imposat7.



Quan els malalts troben respostes

Mai no em van ensenyar a dir-me t’estimo
a mi mateixa. Els deu manaments

tots comencen amb «mai no». Així que
jo mai. I mira tot el que m’ha costat

a mi: Quan era menuda, tenia por
de tot. El meu cor, aquell puny,

em copejava ridículament amb l’amor que havia
de donar als altres. Ha durat fins ara que

veig la meua caixa toràcica com una gàbia, una presó,
fins i tot veure les meues dents com un cercat, retenint

molt més que el que poden pair. Més.
Mossegar i mastegar amb cura tot

allò que la Boca paeix, rumiant-ho,
empassant-se secrets que deuria haver contat

Mirall, aquell reflex que espera que aquella
noia petita creixa, i ara ja és molt vella.

                                             Paula J. Lambert (2012)8


     Així com les veus censurades poden arribar a un estat de malaltia incurable, fins i tot la mort, trobem més veus afectades per un sistema de valors que ha generat greus conseqüències en els jos més personals. En aquesta novetat, el mirall es representa de forma quasi imperceptible, sobtada, ja al final del poema. Per a aquesta escriptora nord-americana, el mirall no sembla haver estat utilitzat per modificar o conjurar un canvi intern de personalitat. No hi ha una acció dialògica entre ambdues veus com es podia observar en Plath. Més prompte s’hi troba una mostra de visualització de la realitat més dura a què s’enfronta la veu poètica. Tenint en compte el títol i la progressió dels versos, es fàcil deduir que allò que es reflecteix és la imatge d’una veu malalta, trencada i per molt temps censurada, que se sent una mica decebuda per no haver actuat d’una manera més adient, tot i la desconeixença de si n’hi havia possibilitats. I el mirall l’adverteix d’allò que ella ja sabia. De fet, la veu poètica sí que interactua amb qui llegeix la peça. Sí que convida a interactuar (“I mira tot el que m’ha costat / a mi”) quan li mostra tot allò que ha hagut de pair i que ara li passa factura, com si convidés a participar en el seu monòleg intern juntament des del mirall, amb la mirada de qui llegeix, com si això funcionés com una mena de judici o de sentència. No obstant això, aquest reflex que li ajuda a adonar-se d’aquelles situacions que li han dut certes conseqüències negatives, i sobretot li han proporcionat una panoràmica canviada de la seua situació personal (tot i que hi haurà qui pot pensar que no li ha servit de res, encara que això és molt rebatible), ajuda a entendre aquelles veus que continuen demanant que se’ls tingui en compte, que se’ls escolti des de la seua vertadera realitat, tot i que aquesta realitat, com deia Emily Dickinson, «[The truth] must dazzle gradually / Or every man be blind -»9.

     En altre ocasions, però, si que hi ha un diàleg on es té en compte la vertadera realitat d’aquelles veus que qüestionen la pròpia imatge i la imatge imposada i no desitjada. De tant en tant, hi ha reflexions de qui escriu sobre la pròpia identitat, una cerca constant que els ofereix un tipus de connexions on entendre i qüestionar la realitat encertada -o no- en u mateix, i la realitat (de vegades distorsionada) que se’n veu des de fora. Així, per exemple, a la novel·la Milonga de tardor (Omicron, 2014) d’Encarna Sant-Celoni hi trobem una reflexió sobre aquest tipus de qüestionament:


«A l’espill una dona. Ulls mig unflats, mig fosos; depenent de si et fixes en les bosses o en les conques. L’altra i jo -és a dir, jo i la de l’espill- som la mateixa i no ho som …, ja que entre la seua intromissió en mi i la meua intromissió en ella hi ha l’exterior sempre imprevisible.
L’espill. Una dona. Trobar-te cara a cara amb l’altra, la del mirall, la imatge que et censura i t’enalteix, inherent a tu. Com saber doncs, quina d’elles, tan diferents i tan paregudes al jo que crec ser, és l’objecte d’aquesta requesta que tant si com no m’empaita?...».

I també podem veure’n un altre exemple en el poema «Identitat» del poeta català Ian Bermúdez Raventós:


Recordo el primer cop
que em vaig mirar al mirall.
No em podia creure que,
tantes vegades com els ulls
havien trobat amb el meu reflex,
mai abans no s’haguessin qüestionat:
Ei! I tu... qui ets?
O si ho havien fet...
no havien volgut anar
més enllà
en l’interrogatori...

la por... la por de la diferència,
la por que immobilitza la dissidència
que flueix per les fronteres d’un palau
caducat i podrit,
que tan sols uns quants han construït
dins d’uns paràmetres reglats
i d’exclusió.



De reflexos i miracles: darreres reflexions

    El suggeriment que ens aporten aquestes veus ens serveix per desenterrar i assaborir l’arrel de la simbologia del mirall com a objecte de dualitat i misteri tan antic com els Egipcis. Encara que en tots els poemes no es pugi veure un ús misteriós o esotèric dels miralls, allò que resulta més interessant n’és la relació i allò que s’hi reflecteix per convertir qui s’hi veu reflectit, ja sigui home o dona o qui-sap-què, en un nou jo que esdevé un miracle en l’intern i també en l’extern. En el cas femení, per exemple, els miralls han estat creats per fer veure que la dona, producte d’alteritat per explicar els conflictes interns de l’home, només és capaç d’observar allò que li ha sigut imposat, lluny d’una «màtria abolida10». És per això que, no només com a objecte físic, sinó tot allò que ha estat constructe masculí, el mirall és com una mena d’artefacte que té la dona com a presonera, i és ella qui ha de (re)conèixer les limitacions i la forma d’escapar-ne. En aquesta línia, la millor forma de fugir dels entramats del sistema fal·locentrista i autoritari a què molts s’hi adscriuen és la redefinició i la reformulació d’un teixit permeabilitzador que garanteixi una força racional i expressiva perfecta, per tal que qui vulgui fer-se’n fora tingui prou eines per subsistir-hi i, a més, sàpiga com fer-ne ús per defendre’s. Ara té molt més sentit allò que sostenia Maria-Mercè Marçal quan, en parlant de la seua intenció a l’hora d’escriure, s’ha de buscar allò que ens sigui útil per reinventar el que ja està inventat, refer i reestructurar, “per intentar dir, per tant, alguna cosa més” (2014:188).


    Una manera que tenen aquelles veus que ja han començat a crear per defensar-s’hi és la reformulació d’imatges i símbols. I, com no, el mirall és un símbol ben potent.

Furgant per les llivanyes i juntures
d’aquesta paret seca; entre mac
i mac d’oblit; entre les pedres dures
de cega desmemòria que endures,
et sé. I saber-te em dóna terra, arrel.
Et sé i em sé, en el mirall fidel
del teu poema, aferrissadament
clivella pedra de silenci opac
dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus, com tu, supervivent.

                                  Maria-Mercè Marçal (1998)


     La pròpia Marçal era una experta en símbols i imatges d’un potencial ben poderós per fer front a un sistema que tan poc li aportava11, al mateix temps que l’ajudava a definir-se com a escriptora i com a persona. En aquest mateix poema que va enllestir a finals del anys noranta, la poeta lleidatana presenta una llista d’apel·latius i d’imatges que, com ja havia esmentat en reculls anteriors, «pel mirall desfilen imatges que desafien la fragilitat del jo i li imposen el propi caos" (1989:9). Aquestes imatges, però, s’han fet servir per entendre i definir aquelles persones que lluiten contracorrent per una nova i correcta definició i reestructuració d’un nou sistema vàlid per tothom.


    Així doncs, des de Maria Antònia Salvà o Caterina Albert, passant per De Beauvoir i Coleridge a la reina malvada de Blancaneus i les bruixes que es pentinen de Marçal, totes les dones que es miren al mirall i no es conformen amb allò que veuen, que s’estimen més ser serps i dimonis són, potser, la resposta a alguns d’aquells pensaments de qui som i, al remat, de qui volem ser. Per a cadascuna d’aquelles dones que redefineixen i teixeixen un nou tapís que els escalfi i els serveixi de protecció, i també per a cada persona que no tingui por a redefinir-se, a saber preguntar i escoltar-se i, al capdavall, acabi descobrint qui és a través d’allò que sempre ha volgut ser, només quedaria dir-los: molta força i moltes gràcies!


Diferents neixen,
de dona, fills i filles.
La mort iguala.

                                                                              Maria-Mercè Marçal (1998)














Bibliografia

Climent, L. (2008) Maria-Mercè Marçal, cos i compromís. Publicacions de l’Abadia de Montserrat: València.

Dickinson, E. (2004) Amherst. LXXX Poems. Ed. i Trad. Carmen Manuel i Paul Scott Derrick. Editorial Denes: Paiporta.

Duffy, C. A. (1994) Selected Poems. Penguin Books: London.

Gilbert, s. & Gubar, s. (1979) The Madwoman in the Attic: The Woman Writer and the Nineteenth-Century Literary Imagination. (2nd. ed.). Yale University Press: New Haven.

Lentini, R. & Schreibman, S. (1991) Siete poetas norteamericanas actuales. (2ª ed.) Pamiela: Pamplona.

Marçal, M.M. (1989) Llengua abolida (1973-1988). (2a ed.) Tres i Quatre: València.
(2000) Raó del cos. Edicions 62: Barcelona.
(2004) Sota el signe del drac. Proa: Barcelona.
(2014) El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys. (3a edició). Empúries: Barcelona.

Plath, S. (1981) Collected Poems. Faber & Faber Ltd: London.
Vidal-Conte, M. (2017) Com elles. Una antologia de poetes occidentals del segle XX. Lleonard Muntaner: Mallorca.

Woolf, V. (1928;2000) A Room of One’s Own. Penguin Books Ltd: London.

1 “ ‘I’ is only a convenient term for somebody who has no real being.” (Traducció meua).
2Whatever may be their use in civilised societies, mirrors are essential to all violent and heroic action.” (Traducció meua).
3 Per exemple, Maria-Mercè Marçal en parla en «Qui sóc i per què escric?», article recollit a Sota el signe del drac (Proa, 2004).
4 Aquí podreu llegir l’original, i aquí un bon comentari del poema.
5 L’obra a què fem referència és The House on Mango Street, de Sandra Cisneros. Una obra clau en la lluita per la resistència feminista xicana.
6 Original i traducció completes aquí.
7 Seguint la teoria de Gilbert i Gubar (1979), i encara que no adscrit tan directament a la seua teoria feminista, una solució és trencar el mirall que empresona, reestructurant i modificant el constructe creat per una societat intolerant i ignorant en qüestions de gènere i sexe.
8 Podeu llegir-ne l’original aquí. La traducció és meua.
9«[La Veritat] ha d’enlluernar poc a poc / O encegarà a tots -».
10«Amb el cos empalat...», Maria-Mercè Marçal, Raó del cos (2000:49).
11 Resulta molt curiosa una dada relacionada amb Marçal: al web de la fundació que duu el seu nom, es poden veure diferents miralls de mesures variades. Un joc de paraules idoni per al món simbòlic de la poeta catalana.