diumenge, 6 de novembre del 2016

"Syntax" by Carol A. Duffy - an Analysis


SYNTAX1

I want to call you thou, the sound
of the shape of the start
of a kiss - like this - thou -
and to say, after, I love,
thou, I love, thou I love, not
I love you.

Because I so do
as we say now - I want to say
thee, I adore, I adore thee
and to know in my lips
the syntax of love resides,
and to gaze in thine eyes.

Love's language starts, stops, starts;
the right words flowing or clotting in the heart.


In Rapture (2005), CAROL ANN DUFFY



      When looking at this short poem, we feel that the author intends to sound (and look) striking. The structure, the syntactic parameters, its lexical density, even the title are tellingly significant. Carol Ann Duffy, Poet Laureate since 2009, comes from a tradition which is extremely difficult to classify. Her early love poems differ in length, subject matter and form from the one she wrote not long before the appointment. Hence, the whole piece looks interestingly peculiar here because it may seem what it is not, revealing hints of tradition and pure contemporariness that readers should pay careful attention to.

       Let us focus on the structure of the poem. Anyone who knows a little something –or quite a lot– about poetry must have already spotted the right word for the poem’s form: a sonnet. Sonnets are, by far, one of the most remarkably famous poetical forms for structuring lines (fourteen to be more precise) in order to convey an oceanic assortment of meanings in metaphorical exposure. Choosing the sonnet might have been the perfect selection of forms and structures for a love poem, an exceptional choice for a non-risk-taker. However, Duffy is no non-risk-taker, and her preoccupations about whether to optionally go for a cliched poetic form for no reason whatsoever, or committing her choice to conveying second (critical, reader-responding) thoughts seem more reasonable.
But why is she doing this? Why does she choose to write a poem that looks sonnet-like? That’s a very good two-in-one question. The sonnet is one of the oldest poetic forms that writers have been using to show how deeply, how poignantly, how ferociously or how miserably they feel about love. And this poem is just about that: the feelings of love. Loving as a primitive feeling is sensed and experienced here in two temporally distinct directions: loving now and loving from the past. Thus, the pronouns (‘thou’, ‘thee’, ‘thine’, ‘you’), the use of modern-spelt old English words (‘shape’, ‘start’, ‘kiss’, ‘lips, ‘love’), and the old love tradition of belongingness and togetherness, very much like Petrarchan in style (‘I want to call you thou’; ‘I adore thee’; ‘to gaze in thine eyes’), all these examples clearly acknowledge the speaker’s intentionality of love-feeling and love itself.

A nother important reason why this short poem is a masterpiece resides in the essence of its musicality. Duffy has always stressed the importance of reading poetry out loud to make the most of it. And this poem is no exception. Although its rhyme scheme is untraditional (to the eyes of someone expecting a proper sonnet), its rhythm and internal rhyme, together with the strength and powerful emotiveness of the vowels and consonant clusters she uses lift it up to perfection. And because it is a poem about love and loving as a process, one can imagine that it is a process the poetic voice is willing for it to be long, as the use of diphthongs in ‘thou’ and ‘thine’ suggests, a melody of diphthongs that invites to linger on the presence of the loved one forever. Also, the sibilance along lines in the poem (‘the sounds / of the shape of the start’, or ‘love’s language starts, stops, starts’) together with the length and density of vowels and diphthongs lead to a vibrant longitude of the emotional meaningfulness of the text.

         However, the process is not linear, and neither are the sensations emanating from it. The title, which strikes us back and around from the very first glimpse of it until the end, is revealing for the uneasiness, the disorientation and imperfect ways of being in love. When we think of syntax, we think of order, structures and organisation. This poem is nonetheless realistic when we come to terms with its syntactical disorganisation. And the same occurs when someone loves somebody else: people do not think in a structured way. We do not feel when or which the right moment is, what the right word that ‘in my lips / … resides’ will make the heart –our love– start, pause and then start over again.

On balance, we are encountered with a short poem that tells us a lot more after many readings of it; a poem so touching and so mind-blowing that gets you thinking for a while, pondering whether love can be felt in such ways that no syntax in the world can seamlessly explain, just “words flowing or clotting in the heart” of whoever is to feel and love like this.

1Before reading this analysis it is important to listen to the poet herself reading the poem.

dijous, 14 de juliol del 2016

L'estima de les dones

       Parlar de tot i de res al mateix moment és un deler humà. Un cop et poses a pensar en allò que vols dir, sents la necessitat d’expressar-ho de la manera més viva que coneixes, sense pensar les conseqüències o les molèsties que potser estàs causant. I dic molèsties perquè el fet de parlar -i escriure- de poesia és molest per a una part de la gent que se’n surt amb la mateixa moneda de canvi quan en sent parlar: que si és massa complicada, que si jo no l’entenc, que si és del segle passat... i, així, un fum de justificacions que cuirassen opressivament les ments que no es deixen fluir. Tot i així, jo hui decidisc posar-me a parlar d’allò que mai no he arribat a gaudir fins que no m’hi he posat, amb una facilitat millorada cada vegada després de cada relectura, de cada encontre premeditat o espontani, després d’una dedicació honesta i delerosa. Per això, i perquè se’m permet per ser humà, hui parlaré de poesia.


Poesia de l’estima: poemes per a estimar

      Començar a parlar de la llarga tradició de la lírica, i no sols a escala local o regional, sinó també internacionalment, pot convertir-se en una gesta inimaginable. A banda, la majoria -per no dir tots- dels sentiments i emocions recollits i retrobats en la lírica són compartits, repartits i experimentats per tothom, tard o d’hora. Jo no tinc la intenció de transversalitzar conceptes lírics entre cultures i tradicions: més prompte em detindré en quatre poemes que, per a mi, són importants tant a escala personal com formal i estètica per a ensenyar-los, quatre poemes que formen part de tres tradicions distanciades (unes més que d’altres) però que, amb el temps, s’han trobat i han estat bescanviant mirades i elogis.


La tradició nord-americana: PLATH

      Sylvia Plath (1932-1963) s’ha guanyat el prestigi de la crítica internacional i de milers de lectors, i sobretot de lectores, fent allò que més li agradava: escriure. Si una cosa tenia clara era que ella arribaria a ser coneguda. L’obsessió per ser una dona perfecta (i no de la manera que descriurà en un poema propi ben conegut) va ser una idea molt recurrent que assaboria de qualsevol manera. De fet, el seu exmarit, Ted Hughes, comenta, en editar un recull de poesies de la Sylvia, que «her attitude to her verse was artisan-like: if she couldn’t get a table out of the material, she was happy to get a chair, or even a toy» (Plath 2012: xii).
Trobar un poema que parle directament de l’estima o d’estimar en Plath pot ser, de vegades, una tasca un poc arbitrària i complexa. Tot i que va començar a escriure des de ben jove, la producció més potent tracta temes i motius que potser s’allunyen d’eixe sentiment. No obstant això, he decidit escollir un poema en què podem dir que es parla d’estimar i d’estima, però no amb certa reciprocitat, sinó més prompte de manera individual.
       ‘Ariel’ (19621) ens parla d’un tranquil passeig a cavall al matí que es converteix en un acte de descontrol i, al remat, de renaixença i acceptació pròpia d’un nou jo. A mesura que anem llegint el poema, les deu estrofes de tercets acceleren la precisió i la sensació de vitalitat i descontrol de l’animal i un sentiment d’angoixa i desconfiança de la veu que hi parla, la qual canvia a la meitat del poema, per reassegurar-se i convertir-se en allò que, potser, estava buscant quan isqué a cavalcar el cavall aquell matí:


White
Godiva, I unpeel--
Dead hands, dead stringencies.

And now I
Foam to wheat, a glitter of seas.
The child’s cry

Melts in the wall.
And I
Am the arrow,

The dew that flies
Suicidal, at one with the drive
Into the red

Eye2, the cauldron of morning.


        Les il·lusions òptiques, la inconsistència de la sintaxi, l’elecció d’un lèxic exacte i sensorial i uns efectes rítmics i de prosòdia perfectament articulats, juntament amb elements retòrics propis de Plath, com ara els encavalcaments, els guions explicatius i les metàfores visuals, s’uneixen per a assegurar una formació transgressora que vol desfer-se de la tradició (la masclista) i amb unes convencions (del patriarcat imposat) que l’ofeguen i a poc a poc fan que desaparega. Amb tries de paraula exactes, Plath renaix per convertir-se en una nova dona, un jo que brilla (glitter of seas3) i que és veloç i valenta com una fletxa, sense por, de camí i amb decisió cap al sol, símbol sempitern del fal·locentrisme.



La tradició britànica: DUFFY

        De les tres autores que he escollit, podríem dir que Sylvia Plath n’és la mare simbòlica. D’una banda per la seua distància cronològica amb les dues altres, i de l’altra perquè simbòlicament és qui millor els servirà d’influència. Per exemple, per a Carol Ann Duffy (1955) la poesia de Plath arribaria com «my first true -and electrifying- encounter with Sylvia Plath’s poetry. I felt, then as now, as though I were reading a superior contemporary» (Plath 2012:xiii). Tot i que aquesta influència no s’hi veu (llegiu el poema «Valentine», per esmentar-ne un. Fantàstic!), hi ha un poema que m’apassiona, m’intriga i no deixa mai de sorprendre’m, un fals sonet contemporani de la poetessa escocesa escrit l’any 20054 que diu així:

I want to call you thou, the sound
of the shape of the start
of a kiss – like this, thou –
and to say, after, I love,
thou, I love, thou I love, not
I love you.

Because I so do –
as we say now – I want to say
thee, I adore, I adore thee,
and to know in my lips
the syntax of love resides,
and to gaze in thine eyes.

Love’s language starts, stops, starts;
the right words flowing and clotting in the heart.

 
       Aquest poema té una força expressiva es mire per on es mire. És una peça que mai no se sap bé de què parla exactament, encara que només cal mirar una sola vegada el camp semàntic per a fer-se’n una idea. Tot i el significat, el que més m’interessa és com està escrit, quins mecanismes i ferramentes fa servir l’escriptora per a crear una peça tan espectacular com aquesta.
      Començant pel títol, Syntax, ja ens adonem del potencial. Qui haja estudiat sintaxi a qualsevol nivell, haurà entés que una de les seues funcions és la d’estructurar relacions de paraules de manera organitzada per determinar la funcionalitat i objecte d’una oració. En aquest poema, no obstant això, l’organització de la sintaxi desapareix. D’un cop, veiem signes de puntuació per tot arreu que creen un efecte paratàctic d’impacte, al mateix temps que les estructures sintàctiques, tan rígides en llengua anglesa, també es veuen alterades. I ara bé: per què ocorre tot això? Per què trenca les lleis de la sintaxi i camina entre tradicions -de Petrarca o Wyatt-, i arreplega intimitats del llenguatge mitjançant antigues formes pronominals (thou, thine), i compon una melodia de diftongs que convida a romandre per sempre amb la persona estimada? Doncs, com diria Estellés, elemental, ja ho sé: per demostrar quines lleis són les que manen, les imperants arreu d’aquesta peça curta. Si comparem l’amor amb la sintaxi, potser obtinguem un sentiment rígid, de poca voluntat expressiva i fred. Tanmateix, si trenquem les lleis que governen les estructures del llenguatge, si escoltem les paraules que es troben al nostre cor, que un cop es posen en marxa, i després paren per tornar-s’hi a posar, si decidim que l’estima no coneix limitacions i ordre, que estimar és un procés íntim, desmesurat, de vegades inconnex, sense lleis ni estructures, fluid, aleshores entendrem la ironia perfecta que utilitza Duffy al poema, un text breu que sembla una cosa i en resulta una altra: perquè estimar ha de ser espontani perquè tinga un cert grau de sinceritat.


La tradició catalana: MARÇAL

        Espontaneïtat i sinceritat, però, no sempre van lligades quan es fa poesia. O al menys, això és el que diu Maria-Mercè Marçal i Serra (1952-1998) en una entrevista personal5. De vegades, estimar és com fer poesia: un acte de voluntat pròpia i forta, arrelat en una tradició humana més potent que la llum del sol. I és per això que fer poesia, com de vegades també ho és estimar, ha de ser menys espontani per a ser molt més sincer.
         En aquest article, triar una peça entre les moltes que va compondre Maria-Mercè Marçal resulta més fàcil temàticament que no pas amb Plath. No obstant això, saber escollir bé és el més complicat. La tradició d’on ve Marçal és una tradició més prompte escassa, limitada, si la comparem amb les tradicions anteriors. Quan Marçal comença a escriure i a publicar, allà pels anys 70, les dificultats contextuals que havien patit milers d’escriptors, especialment les dones escriptores, es fan notables en el crit de revenja de la seua poesia. Òrfena de mares literàries o, com bé diria ella mateixa, «mares simbòliques», Marçal llegirà, estudiarà, anirà i tornarà, fins i tot «es menjarà» autores que la influeixen i l’ajuden a crear una xarxa genealògica que li servirà per a compondre una escriptura permeable d’on eixiran molts dels poemes més extraordinaris de les lletres catalanes.

       Per a aquesta ocasió, he seleccionat dos poemes que han ajudat a fer que aquesta escriptora siga un pilar fonamental de la meua formació personal i professional. El primer el trobem a Bruixa de dol (1977-1979), més concretament a «Foguera joana», i diu així:


Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l’heura a cau d’orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l’or negre de cella i d’aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.


        Com deia abans, Maria-Mercè beu de moltes mares simbòliques que l’ajuden a compondre i a configurar-se com a persona i com a escriptora. No conec de primera mà cap estudi que compare aquesta peça amb alguna composició de Plath, i no seré jo qui ho faça. Però, tot i així, no se’m pot escapar l’atenció que suscita el simbolisme, les imatges, fins i tot la manera en què està escrit el poema, en la influència de la Sylvia.
És un poema tendre, d’uns nou versos, que ens mostra la capacitat d’estima tan suggerent, dolça i aclaparadora de què es capaç l’escriptora catalana. Jo me la imagine escrivint aquests versos amb un somriure no massa sinuós als llavis, assaborint cada regalim de tinta, imaginant-se tota i cadascuna de les imatges que empra per fer realitat l’acte d’estimar. I és que és un text breu; un pensament que simula tindre vida pròpia si és llegit o recitat seguint i respectant l’orografia poètica de què està fet. Un pensament que incita i convida a estimar, a fer l’amor i a viure-hi per sempre.


        L’altre poema també ens convida a gaudir de l’estima. El trobem a Sal oberta (1982). L’extensió és major que l’anterior, encara que la força s’hi manté:




T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana.
Perquè has vingut de l’ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t’enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l’amor, dallat, que ha granat el meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l’escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l’aturall
a la marea viva que em nega a l’endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l’estrall.

Perquè l’aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d’estirp romeva.


          Només cal llegir la primera oració: simple i declarativa, amb excel·lent força poètica. Sense la necessitat de recurrències lèxiques i retòriques complicades, Marçal posa de manifest allò que sent de manera directa i pura, on ens fa recordar la poesia depurada de Salinas o de Browning. A més a més, encara al primer vers podem començar a trobar la simbologia típicament marçaliana que recorre la seua obra: la importància del cos, no sols com a element físic, sinó també ideològic; les al·lusions a la mar, a l’aigua; l’escorpit i el boscatge: elements de la natura, mirall de la vida, que encisa i engendra més poesia. És un poema que ens agrada perquè no dificulta la lectura: fa servir estructures simples i un llenguatge senzill, a més d’unes imatges menys intricades i una forma poètica clara i pausada. El poema ens recorda la tradició de Duffy, concretament molts dels seus poemes més íntims i de declaració.


          Tot i que per raons d’espai més que de temps no he pogut endinsar-me en una anàlisi més concreta i millor estructurada del que m’hauria agradat, almenys he sonat les campanes del misteri i de l’enyorança pel fet d’escriure i parlar de poesia. I no sols això: ho he fet de manera edificant, tornant a reviure poemes i poetes que ens inspiren, que són mares, germanes i mestres, i el més important de tot: expertes a fer poesia de l’estima i poemes per a estimar. 
 

___________________________________________
Bibliografia
Duffy, Carol Ann (2015) Collected Poems. Picador: London.
Godayol i Nogué, Maria Pilar (2008) «Entre Atenea i la Medusa: les mares literàries de Maria-Mercè Marçal». En Reduccions: revista de poesia. Núm.: 89-90

Marçal i Serra, Maria-Mercè (1989) Llengua abolida (1973-1988). Tres i quatre: València.
Plath, Sylvia (2012) Poems. Faber & Faber: London.
Riba Sanmartí, Caterina (2014) Maria-Mercè Marçal: l’escriptura permeable. Eumo editorial: Vic.
 
2Des del començament de la primera estrofa aquí podem anar deduint la transformació d’un nou «jo» de la veu poètica mitjançant recursos fonològics que recorden i remarquen la veu que parla, la nova veu d’un ésser en procés de canvi. Així, des de el primer cop de veu amb la paraula «white», el diftong /aɪ/ comença a repetir-se per fer referència a eixe «jo» («I» en anglès) i culmina amb la paraula «eye», molt simbòlica ací pel que fa a la contraposició del nou «jo» amb el sol.
3Sembla interessant recordar l’associació femenina i simbòlica que representa la mar en la tradició literària feminista occidental.
4Per no perdre cap detall de la brutal expressivitat sonora del poema, escolteu-lo ací: http://www.dailymotion.com/video/xu6wy7_carol-ann-duffy-syntax_creation
5Podeu seguir l’entrevista ací: https://www.youtube.com/watch?v=x0jcZ45D04I