What
we see, we see
and
seeing is changing
Cuando
compre un espejo para el baño
voy
a verme la cara
voy
a verme
pues
qué otra manera hay decíme
qué
otra manera de saber quién soy.
L’any 1928, tot i que la Gran
Guerra ja era acabada i les conseqüències eren paleses en qualsevol
lloc i persona que, directament o indirecta, hi havia participat,
encara hi havia un fum de guerres en minúscula que seguien el seu
rumb. I és que l’any 1928,
Virginia Woolf, la coneguda
escriptora britànica, participaria en una d’aqueixes tantes
guerres inacabades en rebre un encàrrec com a escriptora de moda per
tal d’aclarir la interrelació entre ficció i les dones que
escriuen. Aquest encàrrec, com és natural, va suscitar fortes
crítiques des de
molts sectors i cercles de gent important amb
una forta presència masculina.
Amb tot, la contundència del que anava a ser una espècie de
conferència s’acabà convertint en un manifest feminista d’una
rellevància inigualable que avui serveix com a manual de referència
en teoria feminista, tot i els quasi cent anys de la
seva publicació. Em refereixo,
òbviament, a Una cambra
pròpia, un assaig breu
però ben carregat de seny que ha
d’estar
a l’abast de qui s’interessi
pels estudis literaris de gènere.
Jo el vaig llegir per primer cop fa
vora deu anys. Encara era a la universitat i aquest llibret, com
molts altres que anaven arribant a la meua cambra pròpia per
quedar-s’hi per sempre, em va omplir l’enteniment d’idees,
suggestions i cabòries que m’han durat fins al dia d’avui. Ara,
el maig
de 2017, torno
a tenir-lo present. L’agafo
i l’obro
per una pàgina qualsevol. Miro
les paraules i les idees subratllades. Decideixo
rellegir-lo per complet i tots els pensaments amb què m’havia
omplert el cap, tornen a la vida, encara que ara en forma adulta. Hi
ha un parell d’oracions, un parell de reflexions pròpies de Woolf
-i això m’estimula més l’enteniment- en què em fixo. Les miro,
les llegeixo, provo de combinar-les i més i més idees em vénen al
cap, com si una aranya teixís una xarxa neuronal
empolsinada per una dolçor de
llum i festa. Aquestes dues oracions o idees em serveixen de clau que
obre el pany d’un calaix on
hi ha un codi secret. Una peça
important de
la clau és aquesta:
I l’altra peça que completa la clau
diu així:
“Sigui
quin sigui la manera en què s’usen en les societats civilitzades,
els miralls són essencials per a qualsevol acció violenta i
heroica”2.
Segurament hi haurà
gent que llegirà aquest article i no veurà tanta relació entre les
dues oracions o idees, encara que també amb una mica d’imaginació
i de bona (re)lectura, els en
resultarà més evident. Tot i així, el que sí que no em
sorprendria és descobrir que hi haurà
d’altres
que hi veuran
connexions ben ràpidament, sobretot tenint en compte totes aquelles
que ja ho han provat i, al remat, ho han solucionat. Un exemple el
trobem en Woolf mateixa, que parla d’identitat(s),
gènere en sentit ampli i abstracte, i miralls. Dit així, no és
difícil desxifrar la combinació d’escriptors i, sobretot,
d’escriptores coetànies a l’autora britànica i d’altres
més contemporànies a nosaltres3
que se n’abasten i en parlen obertament per intentar cloure una
guerra que ja hauria
d’estar
més que finalitzada. No obstant això, i com que tothom és un clar
testimoni de la no fi d’una guerra absurda i, de vegades,
fastigosa, jo faré com fan i em posaré a predicar: em contemplaré
en el mirall per després poder escriure i seguir
fent
guerra.
El procés d’escriptura i de recerca
En
triar aquestes dues idees de Woolf, em centro en la simbologia del
mirall per arribar a donar alguna mena de significat al(s) ésser(s)
que disposen d’un jo que no els és del tot real,
però no com a terme de conveniència.
De fet, en la literatura és habitual trobar elements simbòlics on
poder reflectir qui som
o, de vegades més intricadament, qui diem que som i qui volem ser.
Tot això, però, en un mateix element que apareix en escrits d’homes
i dones de fa
segles, un element que pren formes diferents de
vegades, però que,
generalment, se’ns presenta en forma de vidre on mirar, puix
mirar és important. I també ho és el seu camp semàntic i família
lèxica, per la bona fe del descobriment personal. I és que mirar
també significa entendre la realitat, tot i que aquesta realitat no
es correspon en certes ocasions. Les persones som complexes i mirar
és una tasca dura on s’ha de perseverar, de tant en tant una mica
arriscada, però certament necessària per abastar l’autoconeixement.
Allà per l’any 1997, Maria-Mercè
Marçal va dir en una entrevista que el símbol del mirall està
fortament lligat a la literatura perquè, tant l’un com l’altre,
“és una cerca de la identitat, però d’una identitat completa.
Ens hi reconeixem sencers, en el mirall. Aquest constitueix i
reflecteix la imatge d’una certa aparença de coherència
(2014:189)”. La imatge coherent de què parla Marçal és una peça
clau per a moltes escriptores que decideixen arriscar-se a entrar en
un laberint ple de miralls de tota classe on
trobar allò
que les identifica i poder mirar-s’hi de manera completa i tenaç.
I això és important perquè no tots els miralls ens són vàlids.
Qui no ha anat a una botiga de roba i en mirar-se al mirall s’ha
vist una mica o bastant diferent? O qui no ha sentit mai això que la
càmera em fa més així o més aixà? Tot element, tota simbologia
s’ha d’analitzar bé abans de considerar-la com a única i
efectiva. D’altra banda, les conseqüències poden ser
vertaderament terribles. Destaquem, per tant, algunes escriptores que
han cercat i han trobat (o no) allò que volien.
Mirall4
Sóc
de plata i precís. No prejutjo res.
Tot
el que veig m'ho empasso de pressa
tal
com és sense ombra d'amor o rebuig.
No
sóc cruel, tan sols sincer,
l'ull
d'un petit déu amb quatre costats.
La
major part del temps medito sobre la paret del davant.
És
rosa amb piquets. Fa tant de temps que me la miro
que
em sembla una part del meu cor. Però fa pampallugues.
Cares
i foscor ens separen una i una altra vegada.
Ara
sóc un llac. Una dona es vincla sobre meu,
cercant
en els meu confins el que realment és.
Aleshores
es tomba cap a aquelles mentideres,
les espelmes o la lluna.
les espelmes o la lluna.
Jo
li veig l'esquena i la reflecteixo fidelment.
M'ho
recompensa amb llàgrimes i agitant les mans.
Sóc
important per a ella. Entra i surt.
Cada
dia és la seva cara el que substitueix la fosca.
En
mi ha ofegat una noia jove, i dins meu una dona vella
s'alça
vers ella dia rere dia, com un peix terrible.
SYLVIA
PLATH (1961)
Començar l’article amb Virginia
Woolf és essencial, però començar la selecció de poesia amb
Sylvia Plath és imprescindible. Aquest breu poema, escrit cap al 23
d’octubre del 1961, tracta íntegrament d’un mirall que, encara
que després canviï de forma, la funcionalitat pròpia no la perd en
cap moment. I és que, en un principi, el poema sembla no tenir massa
rellevància en matèria de forma i contingut. Un mirall que es
converteix en un llac que
ens explica com
un ésser s’hi reflecteix no sembla gaire
apassionant. Això, no obstant, canvia inesperadament i radicalment
quan el poema ens colpeix amb els dos darrers versos que literalment
maten una noia i dels quals en surt una vella monstruosa. I la
pregunta és: per què matar una jove per una vella monstruosa? Quin
significat té la mort aquí? I la vella/peix? Doncs la resposta a
les tres preguntes es resumeix ben fàcilment: perquè la dona que es
veia reflectida al mirall-llac no és la dona que ella mateixa volia
ser i per això sacrifica allò que li fa malbé per arribar a
convertir-se en un altre ésser que es correspongui més amb el seu
vertader jo.
Com es pot veure ja d’entrada, la
poeta nord-americana fa ús d’una simbologia particular de moltes
altres escriptores: el monstre. Si observem en retrospectiva, els
monstres són part de les nostres vides des dels records més
primitius: als contes infantils, en rondalles populars i explicacions
diverses que corren de veus en veus per tot arreu. En els contes
infantils, per exemple, trobem la figura del monstres estretament
lligada a la figura de l’enemic. Pensem per un moment en les mares
malvades de contes com Blancaneus o La Ventafocs, o en les bruixes
malèfiques d’altres contes com La Bella Dorment. Tots aquests
personatges han estat creats per representar un simbolisme específic
vinculat amb el maligne i amb les males pràctiques dins del
convencionalisme tradicionalista imposat per una societat patriarcal.
I és per això que la figura del monstre és ben útil per a autores
que escriuen o, millor dit, reescriuen aquest sistema que no les
representa, fent-ne ús per tal d’aconseguir una figura/símbol més
aproximada a quelcom que els garanteixi una forma de lluita segura
contra qualsevol forma de masclisme. Per posar-ne un altre exemple
més proper a la nostra cultura, i perquè quedi més clar, veiem
aquesta idea en un conegut poema de Maria Antònia Salvà:
Com
rèptil monstruós de pell clapada,
d'entranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevinclant-se va trencar el test.
Enllà de l'hort, que se'n perdés el quest,
dalt una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.
d'entranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevinclant-se va trencar el test.
Enllà de l'hort, que se'n perdés el quest,
dalt una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.
Aquesta
peça, que rep el títol “D’un cactus”, és un
exemple
del que s’ha descrit anteriorment. Aquí, la imatge del monstre
potser no és la més recurrent, sinó més aviat la del cactus que
maliciosament trenca la capsa que el manté presoner i és així com
s’allibera; una imatge colpidora,
que recorda a una imatge de l’obra d’una coneguda escriptora
xicana5
d’uns arrels que
trenquen el paviment per tal d’alliberar-se’n. No obstant això,
la imatge i reacció del cactus està vinculada al monstre “encara
aferrissat” que, en paraules de Marçal, i en relació amb el que
dèiem de Woolf:
“m’agrada
veure en aquest poema una mena d’al·legoria de la dona escriptora.
Perquè el silenci femení normatiu que el patriarcat va decretar des
dels orígens, l’autoimatge de la dona que escriu té una secreta
vinculació amb el monstruós, amb un sentiment de mancança o
d’excés -o no hi arriba, o bé sobrepassa els límits i no hi cap
(2004:153)”.
Miralls
que conversen
Tornant
a l’eix principal, la relació dels miralls amb els diferents jos
que lluiten per abastar l’autoconeixement o per descobrir parts
pròpies que no els agraden i voldrien canviar-les, queda emmarcada
en les paraules que ara podem llegir en moltes col·leccions,
antologies i obres completes. Tot i així, però, també hi ha veus
que dialoguen amb l’intern de diferent manera: són veus més
íntimes, veus que formen part de la gran complexitat que és l’ésser
humà, des d’un intern més pur i honest. Per exemple aquesta veu6:
«És
bella. La somie
al
meu llit de l’àtic; me la imagine ballant
amb
homes alts, perplexa per la meua aroma subtil i persistent
sota
el seu perfum francés, les seues pedres lletoses.
Li
empolsine els muscles amb una pota de conill,
observe
com la dolça vermellor es filtra en la pell
com
un sospir indolent. Al seu mirall
els
meus llavis rojos se separen com si volgués parlar.»
Carol
Ann Duffy
(1987)
A diferència del poema de Plath, la
minyona de Duffy no fa servir el mirall com un objecte on trobar-se a
sí mateixa. Més prompte l’utilitza per apropar-se a una aventura
impossible que podria tenir un preu molt elevat si de veritat
ocorregués. La minyona fa ús del mirall per posar de manifest allò
que li agradaria que passés però que, per circumstàncies, no pot
més que imaginar. Heus aquí una altra forma d’utilitzar els
miralls com un objecte de justícia que reflecteix un acte de
transgressió on la realitat es barreja amb la ficció. En Duffy, la
veu poètica vol i no pot, i no li queda més esperança que imaginar
com es podria
ser diferent, ser qui realment sent que s’ha de ser. És la imatge
d’una veu censurada, abolida, que no respon a l’efecte de les
neurones mirall d’acció-reacció, impedida per les circumstàncies
i la situació: una declaració d’amor-passió per una altra dona.
I és que el sistema així ho vol: veus callades, censurades i
inexistents, que no alcin la pols del terra, que no facin guerra. Al
remat, però, la guerra s’origina en
l’intern: aquell que no expressa la veritat que observa a dintre
seu
acaba en un procés que va des de la frustració a la desesperació i
el suïcidi, metafòric o literal. Aleshores, la solució és
perfecta quan s’escriu o s’expressa d’alguna de les maneres,
quan hi ha un risc que ens ajuda a viure, a reedificar i reescriure
allò que ens ha
sigut imposat7.
Quan
els malalts troben respostes
Mai
no em van ensenyar a dir-me t’estimo
a
mi mateixa. Els deu manaments
tots
comencen amb «mai no». Així que
jo
mai. I mira tot el que m’ha costat
a
mi: Quan era menuda, tenia por
de
tot. El meu cor, aquell puny,
em
copejava ridículament amb l’amor que havia
de
donar als altres. Ha durat fins ara que
veig
la meua caixa toràcica com una gàbia, una presó,
fins
i tot veure les meues dents com un cercat, retenint
molt
més que el que poden pair. Més.
Mossegar
i mastegar amb cura tot
allò
que la Boca paeix, rumiant-ho,
empassant-se
secrets que deuria haver contat
Mirall,
aquell reflex que espera que aquella
noia
petita creixa, i ara ja és molt vella.
Així
com les veus censurades poden arribar a un estat de malaltia
incurable, fins i tot la mort, trobem més veus afectades per un
sistema de valors que ha generat greus conseqüències en els jos
més personals. En aquesta novetat, el mirall es representa de forma
quasi imperceptible, sobtada, ja al final del poema. Per a aquesta
escriptora nord-americana, el mirall no sembla haver estat utilitzat
per modificar o conjurar un canvi intern de personalitat. No hi ha
una acció dialògica entre ambdues veus com es podia observar en
Plath. Més prompte s’hi troba una mostra de visualització de la
realitat més dura a què s’enfronta
la veu poètica. Tenint en compte el títol i la progressió dels
versos, es fàcil deduir que allò que es reflecteix és la imatge
d’una veu malalta, trencada i per molt temps censurada, que se sent
una mica decebuda per no haver actuat d’una manera més adient, tot
i la desconeixença de si n’hi havia possibilitats. I el mirall
l’adverteix d’allò que ella ja sabia. De fet, la veu poètica sí
que interactua amb qui llegeix la peça. Sí que convida a
interactuar (“I mira tot el que m’ha costat / a mi”) quan li
mostra tot allò que ha hagut de pair i que ara li passa factura, com
si convidés a participar en el seu monòleg intern juntament des del
mirall, amb la mirada de qui llegeix, com si això funcionés com una
mena de judici o de sentència. No obstant això, aquest reflex que
li ajuda a adonar-se d’aquelles situacions que li han dut certes
conseqüències negatives, i sobretot li han proporcionat una
panoràmica canviada de la seua situació personal (tot i que hi
haurà qui pot pensar que no li ha servit de res, encara que això és
molt rebatible), ajuda a entendre aquelles veus que continuen
demanant que se’ls tingui en compte, que se’ls escolti des de la
seua vertadera realitat, tot i que aquesta realitat, com deia Emily
Dickinson, «[The truth] must dazzle gradually / Or every man be
blind -»9.
En
altre ocasions, però, si que hi ha un diàleg on es té en compte la
vertadera realitat d’aquelles veus que qüestionen la pròpia
imatge i la imatge imposada i no desitjada. De
tant en tant, hi ha reflexions de qui escriu sobre la pròpia
identitat, una cerca constant que els ofereix un tipus de connexions
on entendre i qüestionar la realitat encertada -o no- en u mateix, i
la realitat (de vegades distorsionada) que se’n veu des de fora.
Així, per exemple,
a la novel·la Milonga de
tardor (Omicron, 2014)
d’Encarna Sant-Celoni hi trobem una reflexió sobre aquest tipus de
qüestionament:
«A
l’espill una dona. Ulls mig unflats, mig fosos; depenent de si et
fixes en les bosses o en les conques. L’altra i jo -és a dir, jo i
la de l’espill- som la mateixa i no ho som …, ja que entre la
seua intromissió en mi i la meua intromissió en ella hi ha
l’exterior sempre imprevisible.
L’espill.
Una dona. Trobar-te cara a cara amb l’altra, la del mirall, la
imatge que et censura i t’enalteix, inherent a tu. Com saber doncs,
quina d’elles, tan diferents i tan paregudes al jo que crec ser, és
l’objecte d’aquesta requesta que tant si com no m’empaita?...».
I
també podem veure’n un altre exemple en el poema «Identitat» del
poeta català Ian Bermúdez Raventós:
Recordo
el primer cop
que
em vaig mirar al mirall.
No
em podia creure que,
tantes
vegades com els ulls
havien
trobat amb el meu reflex,
mai
abans no s’haguessin qüestionat:
Ei!
I tu... qui ets?
O
si ho havien fet...
no
havien volgut anar
més
enllà
en
l’interrogatori...
la
por... la por de la diferència,
la
por que immobilitza la dissidència
que
flueix per les fronteres d’un palau
caducat
i podrit,
que
tan sols uns quants han construït
dins
d’uns paràmetres reglats
i
d’exclusió.
De reflexos i miracles: darreres
reflexions
El
suggeriment que ens aporten
aquestes veus ens serveix per
desenterrar i assaborir l’arrel de la simbologia del mirall com a
objecte de dualitat i misteri tan antic com els Egipcis. Encara que
en tots els poemes no es pugi veure un ús misteriós o esotèric
dels miralls, allò que resulta més interessant n’és la relació
i allò que s’hi reflecteix per convertir qui s’hi veu reflectit,
ja sigui home o dona o qui-sap-què, en un nou jo
que esdevé un miracle en l’intern i també en l’extern. En el
cas femení, per exemple, els miralls han estat creats per fer veure
que la dona, producte d’alteritat per explicar els conflictes
interns de l’home, només és capaç d’observar allò que li ha
sigut imposat, lluny d’una «màtria abolida10».
És per això que, no només com a objecte físic, sinó tot allò
que ha estat constructe masculí, el mirall és com una mena
d’artefacte que té la dona com a presonera, i és ella qui ha de
(re)conèixer les limitacions i la forma d’escapar-ne. En aquesta
línia, la millor forma de fugir dels entramats del sistema
fal·locentrista i autoritari a què molts s’hi adscriuen és la
redefinició i la reformulació d’un teixit permeabilitzador que
garanteixi una força racional i expressiva perfecta, per tal que qui
vulgui fer-se’n fora tingui prou eines per subsistir-hi i, a més,
sàpiga com fer-ne ús per defendre’s. Ara té molt més sentit
allò que sostenia Maria-Mercè Marçal quan, en parlant de la seua
intenció a l’hora d’escriure, s’ha de buscar allò que ens
sigui útil per reinventar el que ja està inventat, refer i
reestructurar, “per intentar dir, per tant, alguna cosa més”
(2014:188).
Una manera que tenen aquelles veus
que ja han començat a crear per defensar-s’hi és la reformulació
d’imatges i símbols. I, com no, el mirall és un símbol ben
potent.
Furgant
per les llivanyes i juntures
d’aquesta
paret seca; entre mac
i
mac d’oblit; entre les pedres dures
de
cega desmemòria que endures,
et
sé. I saber-te em dóna terra, arrel.
Et
sé i em sé, en el mirall
fidel
del
teu poema, aferrissadament
clivella
pedra de silenci opac
–dona
rèptil, dona monstre, dona drac,
com
el cactus, com tu, supervivent.
Maria-Mercè
Marçal (1998)
La
pròpia Marçal era una experta en símbols i imatges d’un
potencial ben poderós per fer front a un sistema que tan poc li
aportava11,
al mateix temps que l’ajudava a definir-se com a escriptora i com a
persona. En aquest mateix poema que va enllestir a finals del anys
noranta, la poeta lleidatana presenta una llista d’apel·latius i
d’imatges que, com ja havia esmentat en reculls anteriors, «pel
mirall desfilen imatges que desafien la fragilitat del jo i li
imposen el propi caos" (1989:9). Aquestes imatges, però, s’han
fet servir per entendre i definir aquelles persones que lluiten
contracorrent per una nova i correcta definició i reestructuració
d’un nou sistema vàlid per tothom.
Així doncs, des de Maria Antònia
Salvà o Caterina Albert, passant per De Beauvoir i Coleridge a la
reina malvada de Blancaneus i les bruixes que es pentinen de Marçal,
totes les dones que es miren al mirall i no es conformen amb allò
que veuen, que s’estimen més ser serps i dimonis són, potser, la
resposta a alguns d’aquells pensaments de qui som i, al remat, de
qui volem ser. Per a cadascuna d’aquelles dones que redefineixen i
teixeixen un nou tapís que els escalfi i els serveixi de protecció,
i també per a cada persona que no tingui por a redefinir-se, a saber
preguntar i escoltar-se i, al capdavall, acabi descobrint qui és a
través d’allò que sempre ha volgut ser, només quedaria dir-los:
molta
força i moltes gràcies!
Diferents
neixen,
de
dona, fills i filles.
La
mort iguala.
Maria-Mercè
Marçal (1998)
Bibliografia
Climent,
L.
(2008) Maria-Mercè
Marçal, cos i compromís.
Publicacions de l’Abadia de Montserrat: València.
Dickinson,
E.
(2004) Amherst.
LXXX Poems.
Ed. i Trad. Carmen Manuel i Paul Scott Derrick. Editorial Denes:
Paiporta.
Duffy,
C. A.
(1994) Selected
Poems.
Penguin Books: London.
Gilbert,
s. & Gubar, s.
(1979) The
Madwoman in the Attic: The Woman Writer and the Nineteenth-Century
Literary Imagination.
(2nd. ed.). Yale University Press: New Haven.
Lentini,
R. & Schreibman, S.
(1991) Siete
poetas norteamericanas actuales. (2ª
ed.) Pamiela: Pamplona.
Marçal,
M.M. (1989)
Llengua
abolida
(1973-1988). (2a
ed.) Tres i Quatre: València.
―(2000)
Raó
del cos.
Edicions 62: Barcelona.
―(2004)
Sota
el signe del drac.
Proa: Barcelona.
―(2014)
El
senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys.
(3a
edició). Empúries: Barcelona.
Plath,
S. (1981)
Collected Poems.
Faber & Faber Ltd: London.
Vidal-Conte,
M.
(2017) Com
elles. Una antologia de poetes occidentals del segle XX.
Lleonard Muntaner: Mallorca.
Woolf,
V.
(1928;2000)
A Room of One’s Own.
Penguin Books Ltd: London.
1
“ ‘I’ is only a
convenient term for somebody who has no real being.” (Traducció
meua).
2
“Whatever may be
their use in civilised societies, mirrors are essential to all
violent and heroic action.” (Traducció meua).
3
Per exemple, Maria-Mercè
Marçal en parla en «Qui sóc i per què escric?», article
recollit a Sota el
signe del drac (Proa,
2004).
5
L’obra
a què fem referència és
The
House on Mango Street,
de Sandra Cisneros. Una obra clau en la lluita per la resistència
feminista xicana.
7
Seguint
la teoria de Gilbert i Gubar (1979), i encara que no adscrit tan
directament a la seua teoria feminista, una solució és trencar el
mirall que empresona, reestructurant i modificant el constructe
creat per una societat intolerant i ignorant en qüestions de gènere
i sexe.
9«[La
Veritat] ha d’enlluernar poc a poc / O encegarà a tots -».
