diumenge, 26 de novembre de 2017

Per tots aquells diumenges en què enyorem una viva experimentada en el record de l'oblit...


Se m'ha fet fosca la marjal
que em brolla de la ferida;

cada petjada, cada retrat
de la memòria, cada parpella molla de sal
aturada. Cada dia que passa
--per mi i no pas amb mi--
i que torna cada cop més feixuc, 
com llàgrimes que s'immolen
amb gravetat emocional
i que esborren, bruscament, sense pietat,
la tinta emprada per descriure
els delers que mai no apleguen.  

Se'm fa fosca la ferida
i la marjal es nodreix
de memòria salada
que navega dins les llàgrimes,
desplaçant, aïllant, enfonsant
els delers que vénen i se'n van
i que mai no hi són;
mai no hi romanen.

S'ha fet fosca la memòria 
on adés hi havia una marjal
ferida per la sal que crema
tots aquells delers que han arribat,
                                           caducs,
i a poc a poc s'enfonsen i,
malgrat tot, hi seran presents
en el record de l'oblit 
i s'hi estaran eternament. 

diumenge, 19 de novembre de 2017

Què pesa més: allò que ensenyem o com ho ensenyem?




Farà cosa d’uns dies, en acabar de preparar la sessió que havia de fer aquella mateixa vesprada, em va atacar –quasi de forma literal– un pensament que se m’ha quedat penjat al llarg de la setmana. Havia estat preparant un test de comprensió lectora per al grup de segon de l’EOI on treballe, i mentre revisava els dos textos que havia triat em vaig adonar que eren textos “modèlics” dins del entramat de materials didàctics que sovint fem utilitzar a l’aula de llengües estrangeres. Un text “modèlic” és una peça on es descriuen experiències diverses des d’una perspectiva concreta i globalitzada: un home o una dona, blanques, heterosexuals, nascudes i residents a un país occidental que poden permetre’s qualsevol tipus de luxes i avantatges a nivell social i econòmic. I, sí, jo n’havia triat dos, d’estos texts. Òbviament, no era la primera vegada que hi pensava, però mai m’havia passat que en arribar aquell pensament s’uniria a la xarxa de preocupacions que em ronda el cap comme d’habitude.

Aquell moment em va fer reflexionar i al remat van anar eixint cada vegada més contraatacs
Google Images 2017
en relació amb la manera amb què fem servir de manera metòdica i rutinària materials com estos. Així, per exemple, em vaig plantejar l’ús que fem del llenguatge quan fem classe; les experiències i els exemples que emprem per il·lustrar allò que intentem explicar; pressuposar la norma i la concatenació de les accions i els esdeveniments que se succeeixen al llarg del llibre, d’una sessió (o diverses), unitat rere unitat, sense moltes vegades ser conscients d’un aspecte clau no només per a la humanitat, sinó també per a qualsevol forma de vida possible: la diversitat. I és que, si fa no fa, la majoria de materials amb què treballem la gran majoria de docents té l’aparença de mostrar un ventall ampli d’opcions i d’eleccions variades però que, al capdavall, no fan més que reiterar la norma hegemònica que la cultura ens vol vendre com a única opció possible d’existència en pau i en harmonia.

Sóc plenament conscient del fet que implica canviar-ho tot de cop i volta i començar de zero. Treballar sense llibres, sense solucionaris (oh my God!), invertint temps que no tenim per cercar, crear i compartir materials propis i vàlids per al canvi. Ho sé, ho sé. Sembla utòpic. Però, sent sinceres, si no ho fa ningú, hi haurà canvi que valga? Ho dubte. Potser no es tracta de tirar tots els llibres i altres materials didàctics al fem, de trencar relacions contractuals (quasi maritals) amb editorials i d’anar a l’extrem. Potser, però, sí que es tracta d’acceptar i valorar una necessitat més bàsica i necessària com la d’admetre el canvi des d’una posició vertadera a qualsevol etapa educativa, amb actitud positiva, progressiva i inclusiva per tal de trencar amb els models normatius fixats que no representen més que un percentatge prou menut de la societat mundial.

          Hi ha qui pensa que a l’educació de persones adultes (com sol ser el meu cas) no cal educar en valors ni fer pressió pel canvi perquè ja són “prou majoretes” i ho saben de sobra. Jo convide qualsevol qui pense així que vinga uns dies a l’aula i ho experimente de primera ma. A més a més, no té cap trellat deixar de fer camí quan s’arriba a una certa edat perquè el camí, com la vida i les persones, ha de ser fluid i no aturar-se. Jo, per la meua banda, ja he començat a fer camí:

  • Pel que fa a l’ús del llenguatge inclusiu i no sexista, prove de modular els exemples (escrits i orals) des d’una perspectiva diversa. Per exemple, si he de contar una història personal per posar un exemple que il·lustre allò que intente explicar, ho faig des de la pròpia experiència amb total naturalitat (i desprès diuen que ser gai són tot inconvenients!). També utilitze o cree materials on el(s) subjecte(s) siga una dona que està casada amb una altra dona, un home africà bisexual que és solter als cinquanta anys, una parella pakistanesa, etc.

  • Pel que fa a la creació de materials didàctics propis i originals, podeu consultar una proposta personal que vaig presentar com a projecte educatiu l’estiu passat.

  • En relació amb la cerca de materials i recursos didàctics, podeu trobar-ne a grapats en línia i en paper. Jo recomane fervorosament el bloc de Rosa Sanchís (Karícies) i un llibre de Ricard Huerta, Transeducar. Arte, docencia y derechos LGTB (Egales, 2017). També podreu trobar molta informació i mètodes al web d’Amnistia Internacional, al web de la fundació Chrysallis, o al web del Departament d’Educació de Catalunya (projectes).


De tot el que he dit abans, el més important és prendre consciència de la necessitat d’un canvi que ens farà millorar a totes i tots d’una manera incalculable, a més de practicar-ho de forma activa i tolerant, i provar de contagiar esta actitud tan constructiva i afavoridora a totes i tots, dins i fora de l’aula, a casa i arreu del món! 

dissabte, 3 de juny de 2017

Collita de Juny

     Quan li preguntes a qui escriu perquè ho fa, la resposta sol coincidir: «escric per la necessitat d’un canvi, perquè em negue a pensar que només hi ha una alternativa possible». Jo, per exemple, escric per marcar una diferència, per reafirmar la meua existència i deixar constància d’allò que sóc i allò que crec. No hem d’oblidar, però, que escriure no és un acte consagrat per a tothom. Hi ha qui no sap fer-ho, i no perquè no haja aprés a l’escola o de manera autodidàctica. I també hi ha qui no pot fer-ho, que encara resulta més dolent. Per a mi, personalment, el grup que més m’interessa és aquell que no pot -o no ha pogut fins fa poc- fer-ho. Potser encara hi ha qui pense que això no deu ser possible. Que tothom té les mateixes oportunitats i que, si no ho fan, és per voluntat pròpia. I jo me’n ric, per no plorar. I com que ja he dit que escriure pot veure’s com un acte de crítica, de metamorfosi i de reivindicació, decidisc riure i no plorar, ja que riure també s’associa a l’anterior, i al capdavall, té efectes més beneficiosos per a qui ho practica. Com l’escriptura mateixa.


    L’entrada que ara enllestisc no es relaciona íntegrament amb la crítica ni amb la interpretació personal de textos diversos. El que he decidit fer és una selecció d’escrits -tots d’ells en vers- que m’agraden per separat i en conjunt, sobretot per la capacitat expressiva que hi trobe, tant a nivell formal com a nivell de contingut. Alguns dels textos són peces conegudes i d’altres, la gran majoria, no tant famoses. Això també té una justificació: i és que la qualitat no sempre es troba en llistats d’autoria hegemònica -o, com se sol dir, canònica-, puix la qualitat es troba en l’efecte que emana d’un text i d’una veu que et fa replantejar-te moltes coses. Llavors, el que ve a continuació és una selecció pròpia sense un ordre estrictament establert segons referències o paràmetres literaris, formals o ideològics. Només una tria personal de veus que escriuen per la diferència i el canvi i que, al meu parer, s’han d’escoltar i, a més a més, s’han de tenir molt en compte.

(*Podeu trobar la traducció dels originals al final de la selecció)



               Valentine

Not a red rose or a satin heart.

I give you an onion.
It is a moon wrapped in brown paper.
It promises light
like the careful undressing of love.

Here.
It will blind you with tears
like a lover.
It will make your reflection
a wobbling photo of grief.

I am trying to be truthful.

Not a cute card or a kissogram.

I give you an onion.
Its fierce kiss will stay on your lips,
possessive and faithful
as we are,
for as long as we are.

Take it.
Its platinum loops shrink to a wedding ring,
if you like.
Lethal.
Its scent will cling to your fingers,
cling to your knife.
                         Carol Ann Duffy (1993)i


                    Syntax

I want to call you thou, the sound
of the shape of the start
of a kiss - like this - thou -
and to say, after, I love,
thou, I love, thou I love, not
I love you.

                Because I so do ―
as we say now - I want to say
thee, I adore, I adore thee
and to know in my lips
the syntax of love resides,
and to gaze in thine eyes.

Love's language starts, stops, starts;
the right words fowing or cloting in the heart.

                                    Carol Ann Duffy (2005)ii



Ara esdevinc jo mateixa. M’ha calgut
temps, molts anys i llocs;
He estat dissolta i trasbalsada,
he dut la cara d’altra gent,
he corregut embogida, com si el Temps hi fos,
terrible i vell, i m’avisés a crits:
“Afanya’t, o et moriràs abans de…”
(Què? Abans no arribi el matí?
O el final del poema sigui clar?
O l’amor segur dins la ciutat closa?)
Ara, ben quieta, ser aquí,
sentir el meu propi pes i densitat!
L’ombra negra sobre el paper
és la meva mà; l’ombra d’un mot,
mentre el pensament forma a qui el conforma,
cau pesant sobre la pàgina, se sent.
Tot es fusiona ara, s’amalgama
del desig a l’acció, de paraula a silenci,
la feina, l’amor, el temps i la cara
recollits en un sol gest
intens de créixer, com les plantes.
Tan lent com la fruita que madura,
fèrtil, despresa, i com sempre consumida
cau però no exhaureix l’arrel,
perquè tot el poema sigui i doni,
creixi en mi per esdevenir cançó;
fet així i així arrelat per amor.
Ara hi ha temps i el Temps és jove.
Oh, en aquesta hora única visc
tota jo i no me’n moc.
Jo, la perseguida que embogida corria,
Para't, para't i atura el sol!

                                            Mary Sarton (1994)


Cuando compre un espejo para el baño
voy a verme la cara
voy a verme
pues qué otra manera hay decíme
qué otra manera de saber quién soy.
Cada vez que desprenda la cabeza
del fárrago de libros y de hojas
y que la lleve hueca atiborrada
y la deje en reposo allí un momento
la miraré a los ojos con un poco
de ansiedad de curiosidad de miedo
o sólo con cansancio con hastío
con la vieja amistad correspondiente
o atenta y seriamente mirarme
como esa extraña vez—mis once años—
y me diré mirá ahí estás
seguro
pensaré no me gusta o pensaré
que esa cara fue la única posible
y me diré esa soy yo ésa es idea
y le sonreiré dándome ánimos.

                                    Idea Vilariño (2008)


Desisteixo
d’existir ?
Persisteixo
en resistir?
                    Ja que
                    existeixo
                    precisament
                    insisteixo

Què fer
de tant
no-res?

                    Tants ocells
                    morts
                    a la butxaca!

                                  Teresa Rita Lopes (1996)


                      Mirall

Sóc de plata i precís. No prejutjo res.
Tot el que veig m'ho empasso de pressa
tal com és sense ombra d'amor o rebuig.
No sóc cruel, tan sols sincer,
l'ull d'un petit déu amb quatre costats.
La major part del temps medito sobre la paret del davant.
És rosa amb piquets. Fa tant de temps que me la miro
que em sembla una part del meu cor. Però fa pampallugues.
Cares i foscor ens separen una i una altra vegada.

Ara sóc un llac. Una dona es vincla sobre meu,
cercant en els meu confins el que realment és.
Aleshores es tomba cap a aquelles mentideres,
les espelmes o la lluna.
Jo li veig l'esquena i la reflecteixo fidelment.
M'ho recompensa amb llàgrimes i agitant les mans.
Sóc important per a ella. Entra i surt.
Cada dia és la seva cara el que substitueix la fosca.
En mi ha ofegat una noia jove, i dins meu una dona vella
s'alça vers ella dia rere dia, com un peix terrible.

                                                         Sylvia Plath (1961)


            Identitat

Recordo el primer cop
que em vaig mirar al mirall.
No em podia creure que,
tantes vegades com els ulls
havien trobat amb el meu reflex,
mai abans no s’haguessin qüestionat:
Ei! I tu... qui ets?
O si ho havien fet...
no havien volgut anar
més enllà
en l’interrogatori...

la por... la por de la diferència,
la por que immobilitza la dissidència
que flueix per les fronteres d’un palau
caducat i podrit,
que tan sols uns quants han construït
dins d’uns paràmetres reglats
i d’exclusió.

                                         - -

En ballar,
gaudeixo del mirall,
el cos de subtils
corbes,
maternals,
fines, sensuals...
Aixeco la mirada
i em trobo
desitjant i odiant
el meu cos.

Tant de bo no fos jo,
i jo fos ella.

Em desfan els seus ulls,
els seus moviments,
el seu silenci,
el seu ésser em commou.
He de parar d’enamorar-me.

                                   Ian Bermúdez Raventós (2015)



Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l’heura a cau d’orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l’or negre de cella i d’aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.

                                 Maria-Mercè Marçal (1977)

                                                                   - -

Dues dones: un pacte
més enllà del desig,
inscrit arreu i enlloc.

Dues dones: alhora
fer néixer i néixer, vives
en el nom i en la cara.

Un pacte: més enllà,
ençà i en el desig.

                                                                    -

Amb el cos empalat
en eix de fosques pàtries
fugen i arriben
a pàtries més benignes.
Però els ulls, orfes
de llum, percacen àvids
l’engruna verge
d’una màtria abolida.

                                  Maria-Mercè Marçal (2000)

(Extracte)

Mes pauvres mains ont l’air si lasses sur les draps !
Ah ! Je voudrais sortir, marcher, je me sens forte,
je voudrais fuir bien loin, et refermer la porte
sur cette chambre monotone de malade.

                                     Marie Nervat (1905)iii

               Cage

Rejoindre la pauvreté
Royale des étoiles
Le coeur
Prisonnier du poignet
Bat après la clarté
De la nuit
Pulsation de la distance
Qui prend forme de cage
Déjà le jour
Dans son habit de plumes
Exil de l’infini

                             Marie-Hélène Verdier (1988)iv



Quan bressolat per desgastades notes
enmig d’un temps assecat pel pudor,
el desig d’escriure em tenalle,
recordaré els tentacles de la llibertat
llefiscosos i farcits de la joventut.
Llavors, assumiré les hores vençudes,
els dies desgranats d’esperances
que amararen els desficis de la carn.

Entre l’espant,
els meus dits somiaran
un llenç de paraules.

                           Enric Monforte i Casañ (2005)



i VALENTÍ
Ni una rosa roja ni un cor de setí. / Et regale una ceba. / És una lluna embolicada en paper cafè./ promet llum / com l'acurat despullar de l'amor. / Tin. / T’encegarà amb llàgrimes / com un amant. / Farà del teu reflex / una foto trontollant d'aflicció. / Intento ser sincera. / No una simpàtica targeta o un bes-o-grama. / Et regale una ceba. / El ferotge bes de la qual se’t quedarà al llavis, / possessiu i fidel / com ho som nosaltres, / per tant temps com ho siguem. / Pren. / Els seus cercles platinats s’abeuren en un anell de matrimoni, / si tu vols. / Letal. / La seua aroma s'aferrarà als teus dits, / s'aferrarà al teu ganivet. //

ii SINTAXI
Vull dir-vos tu, el so / que forma el començament / d'un bes -com aquest- tu - / i després dir, et vull, / a tu, et vull, a tu et vull, i no / vos estimo. / Perquè així ho faig – / com solem dir – vull dir / a tu, adoro, t'adoro / i saber que als meus llavis / la sintaxi de l'amor resideix, / i en els teus ulls contemplar-me. / El llenguatge de l'amor comença, s'atura, comença; / les paraules idònies flueixen o es quallin a dintre del cor. //

iii Les meues pobres mans estan tan cansades dels draps! / Com m’agradaria eixir, anar-me’n, em sent forta! / Certament m’agradaria fugir molt lluny i tancar bé la porta / d’aquesta cambra de monotonia malalta. //

iv GÀBIA
Unir-se a la pobresa / Reial dels estels / El cor / presoner del canell / Bat després de la claredat / De la nit / Polze de la distància /
Que pren forma de gàbia / Ja de dia / En l’abric de plomes / Exiliat a l’infinit. //