Conta la llegenda que, qui es presenta a
un concurs d’oposicions, siga quin siga el tipus de concurs i el format, el
factor sort hi té molt a veure. Eixe factor sort és, si fa no fa, tant o més
important que els personatges, el clímax o la repercussió de la llegenda
mateixa. Jo no he sigut mai molt de creure en l’atzar o en llegendes, fins que,
efectivament, em vaig presentar a oposicions. L’atzar, o una força atàvica
superior, van voler que eixiren un seguit de números que em beneficiarien i,
hui encara, me’n pregunte el perquè.
De la mateixa manera, després del
concurs, després de saber-ne els resultats, i després d’agrair una i mil vegades
al factor sort que tot anara bé, em pregunte per què l’atzar em porta a un
poema quasi oblidat de la meua lleidatana favorita. No caldrà que vos explique
molt atentament la característica “atzarosa” un cop haveu llegit el poema:
Aquest
mirall em diu que sóc ben sola
i no hi
fa res que el trenqui en mil bocins.
He
enfilat el carrer trist que va a escola
i em
marco, amb guix, entorn, els meus confins.
La
lluna riu, dins la nuu que s’endola.
I jo
sembro amb pedretes els camins
que em
duen capa a mi, nit meva endins.
Baixo
al meu pou, amb bleix de corriola.
Tu,
lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M’arrenco
el collaret d’agres estrelles
i el
mar se les empassa d’una a una.
I el
prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu
destí, per fer, amb cartes velles,
un
solitari nou sobre la duna.
(en Bruixa de
dol, 1977)
Maria-Mercè Marçal, però, no semblava
haver triat les paraules, els símbols i les referències a l’atzar, tot i que
ella sempre li agraeix tres dons ben importants per a la seua vida personal,
professional i política. En este cas, la tria de mots és ben encertada, en un
moment vital –finals dels setanta– en què “el món màgic [...] estava en l’ambient”[1].
En este moment, la seua vida anirà canviant, en solitud, com es respira pertot
arreu del poema, i amb canvis substancials. Una separació, un embaràs futur, i
un gir important pel que fa a l’activisme i la manera d’escriure.
Però tornem al poema i l’atzar. Hi ha una
col·lecció peculiar d’elements que ens inciten a pensar que, tot i que de
vegades els esdeveniments de què som protagonistes passen per raons inesperades,
misterioses i atzaroses, si passen, ho fan per un motiu clar, ja siga bo o roí.
En el poema, tots els elements que afavoriran l’èxit d’un procés de solitud,
són elements màgics, amb càrrega mística i una mica surrealista, com ara el
guix amb què s’emmarca, com en els rituals de màgia on emmarcar-se en un cercle
de sal era sinònim de protecció o les cartes del tarot[2]
per jugar un “solitari nou sobre la duna” que podem identificar com la
construcció d’una identitat (re)nova(da).
El que sí queda més clar és la
intencionalitat de la tria de paraules, símbols i referències. El poema representa
una mena de dol del moment present, una escapada del jo anterior/antic que cerca
una identitat nova, reformada i reforçada. I això ho trobarà en l’escriptura,
que vindrà reformada i reforçada, però sobretot en les dones, en el feminisme/feminitat,
en la sororitat que ha anat engrandint la xarxa de dones que l’influiran, on s’hi
veurà reflectida (la importància del mirall), i a qui influirà. I tot el seguit
de feminisme/feminitat/sororitat el podem trobar en mots i referències com ara:
la lluna, símbol femení per excel·lència, i sobretot en la poesia marçaliana;
els elements de la natura (les pedres, les estrelles, la mar, la duna); i també
en la referència a qui va dedicat este poema (a Teresa d’Arenys), una de tantes
dones que conformen el conglomerat de Bruixes de dol. A banda d’eixos
elements, també cal destacar-ne un altre fortament interessant i, si més no,
també important. Tot i que en la forma estròfica, els quartets de formen el
sonet solen ser els que més càrrega contextual significativa tenen, la solució
o decisió que la poeta pren amb els tercets també és destacable. És allà on ens
comunica què farà i de quina manera. Però, també, és interessant observar que
ho fa en rima femenina[3]
i, això, al meu parer, tampoc sembla fruit de la casuística. No és sinó una
forma d’ordenar les idees a la perfecció. I, com no, el decasíl·lab hi pot
tindre molt a veure[4].
Evidentment, tot això que acabe de dir
no són més que sofisticacions pròpies que van i vénen. És probable que tinguen
alguna relació i certa part de veritat, però a mi em servirà per fer dues
coses: la primera, per posar de manifest que la poesia marçaliana és més viva
que mai, i la segona, que amb una creença ferma en aquells elements que ens
conformen, siga per atzar o per ciència exacta, podem arribar a cabdellar un bon
futur si sembrem amb consciència honesta “amb pedretes els camins” del nostre
destí.
[2] Maria-Mercè Marçal sabia tirar les
cartes i era una entesa en el joc del tarot. Per a la poeta, “el tarot, després
de l’astrologia, esdevé una forma d’analitzar-se, de bussejar en la pròpia
persona allunyada dels prejudicis habituals, dels llocs comuns” (Llorca,
2017:159).
[4] Segons la numerologia, el número 10
representa molts valor positius en diferents visions culturals, com ara el
símbol de la perfecció i ordre per als jueus, un número sagrat per als
pitagòrics, o un símbol de l’eternitat infinita.
