Les dones són guerreres

 

Hui m’ha despertat un pensament que fa temps em ronda el cap. Ha sigut un altre pensament el catalitzador que m’ha recordat el pensament de fa temps. No fa ni tres dies que Toni Morrison, una de les mares de la genealogia femenina/feminista afroamericana, ens ha deixat, tot i que més a nivell corporal que no a nivell espiritual i, menys encara, ideològic. Este esdeveniment ha iniciat el tour d’idees al meu cap, i m’ha fet pescar al vol aquell pensament que em ronda fa temps. També diré que s’hi afig un altre component, i és un assaig[1] que estic llegint estos dies i que em fa saltar les alarmes en clau positiva.

                El pensament-idea que em ronda és la situació (imposada/impostada) de les dones i les tasques domèstiques, i les possibilitats laborals més “afavorides” per a les dones. Em fa recordar la lluita activa de Toni Morrison (i moltes altres escriptores) per la confecció de tot un conglomerat de simbologia domèstica que fa servir a les seues novel·les com una metàfora impecable i implacable de resistència patriarcal i supremacista, i d’enfortiment d’una sororitat en perill. I és que, no només Morrison ens ho posa de manifest directament i molt subtil a l’hora d’exemplificar-ho en extensos diàlegs i descripcions arquitectònicament perfecte; són moltes les variacions i varietats d’escriptores -narradores, dramaturgues i poetes- qui s’adhereixen a l’ideari i la revolució per desmantellar i destruir el mite de “l’àngel de la llar” i la tirania de la maternitat, preceptes dels quals moltes dones -per predestinació o per castic- se’ls ha imposades ideològicament i culturalment.

                En un conegut assaig[2], Silvia Federici ho deixa ben clar: “not only has housework been imposed on women, but it has been transformed into a natural attribute of our female physique and personality, an internal need, an aspiration, supposedly coming from the depth of our female character”. I també diu que “when we speak of housework we are not speaking of a job as other jobs, but we are speaking of the most pervasive manipulation, the most subtle and mystified violence that capitalism has ever perpetrated against any section of the working class”. Eixe és, diria jo, el resum que faig del pensament-idea que em ronda el cap fa temps: “the most pervasive manipulation”. Una manipulació integrada en l’ideari cultural capitalista neoliberal, on moltes dones es casen, deixen de tindre “female physique and personality” pròpies i, en gran mesura, passen a dependre literalment dels marits (aka, pseudocompanys a qui han de donar gràcies per ajudar-les en les tasques domèstiques i la cria de la quincalla). Una manipulació programada, televisada en format sèrie, pel·lícula, programa porqueria i, elementalment, en format propagandístic. Això em fa pensar en un poema de Sylvia Plath intitulat “El aspirante”[3]:

Ahora bien: la cabeza la tienes vacía, con perdón.

Dispongo de remedio para eso.

Ven aquí, corazón, sal del armario.

Bueno, ¿qué te va pareciendo la cosa?

Está, para empezar, como un papel desnuda;

pero dentro de veinticinco años será de plata,

de oro dentro de cincuenta:

una muñeca viva, mires por donde mires.

Sabe coser, y sabe cocinar,

y sabe hablar y hablar y hablar.

Resulta interessant llegir-lo en l’original, ja que els dos últims versos redueixen la categoria de dona al nivell més deshumanitzador possible a través dels pronoms: “It can sew, it can cook / It can talk, talk, talk”.

                Evidentment, el poema de Plath transpira sarcasme en estat pur. Potser ara el llegim i no ens resulta tan impactant (tot i que ho dubte), però si pensem en la data de publicació, ens hauria de fer posar els pèls de gallina. Deixar caure paraules com si foren bombes de destrucció massiva és un bell patrimoni de l’escriptura de dones, siguen de la tradició que siguen. Això em fa recordar-me de l’astúcia de Minnie Wright en Trifles[4], de les milers de dones que, per poder sobreviure i ser qui elles decideixen, escapen de casa (escapar de casa significa escapar de l’opressió del matrimoni, de la maternitat, de vegades, i d’un estat de suïcidi emocional), i dels poemes tan àcids i tan essencials que ens demostren la necessitat que encara hi ha de desmuntar i redefinir les teories del mite de la feminitat, com ara les responsabilitats de les dones i del que s’espera d’elles, no només després del matrimoni, sinó des de ben menudetes.

Vos deixe dos poemes molt divertits i importantíssims que fan que aquesta redefinició siga una realitat, que esta realitat ja ha començat, i de la qual tots i totes cal que en prenguem consciència:

          mestressa de casa

Hi ha dones que es casen amb cases.

És una altra mena de pell; té cor,

boca, fetge i budells que funcionen.

Les parets són permanents i rosa.

Mireu-la allí tot el dia de genolls

i com fidelment es renta.

Els homes hi entren per força, empesos com Jonàs

dins la mare robusta.

Una dona és la seva mare.

Això és el més important.

anne sexton[5]

Drap de la pols, escombra, espolsadors,

plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,

sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,

i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,

esponja, pala de plegar escombraries,

gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

maria-mercè marçal[6]

---

[1] M. Barrett i M. McIntosh (2015) The Anti-Social Family. Verso Books.

[2] S. Federici (1975) Wages Againts Housework. Gratuït l’accés ací.

[3] S. Plath (2007) Ariel. Trad. Ramón Buenaventura. 9ª ed. Hiperión.

[4] Podeu llegir l’obra sencera ací.

[5] A. Sexton, en Com elles. Una antologia de poetes occidentals del segle XX, Mireia Vidal-Conte (2017).

[6] M.M. Marçal (2017) Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998. Barcelona: Edicions 62.

Oposicions, l'atzar, i Maria-Mercè Marçal

      Conta la llegenda que, qui es presenta a un concurs d’oposicions, siga quin siga el tipus de concurs i el format, el factor sort hi té molt a veure. Eixe factor sort és, si fa no fa, tant o més important que els personatges, el clímax o la repercussió de la llegenda mateixa. Jo no he sigut mai molt de creure en l’atzar o en llegendes, fins que, efectivament, em vaig presentar a oposicions. L’atzar, o una força atàvica superior, van voler que eixiren un seguit de números que em beneficiarien i, hui encara, me’n pregunte el perquè.

De la mateixa manera, després del concurs, després de saber-ne els resultats, i després d’agrair una i mil vegades al factor sort que tot anara bé, em pregunte per què l’atzar em porta a un poema quasi oblidat de la meua lleidatana favorita. No caldrà que vos explique molt atentament la característica “atzarosa” un cop haveu llegit el poema:

Aquest mirall em diu que sóc ben sola

i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.

He enfilat el carrer trist que va a escola

i em marco, amb guix, entorn, els meus confins. 

La lluna riu, dins la nuu que s’endola.

I jo sembro amb pedretes els camins

que em duen capa a mi, nit meva endins.

Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.

M’arrenco el collaret d’agres estrelles

i el mar se les empassa d’una a una.

I el prenc el cor segur amb què cabdelles

el teu destí, per fer, amb cartes velles,

un solitari nou sobre la duna.

    (en Bruixa de dol, 1977)

Maria-Mercè Marçal, però, no semblava haver triat les paraules, els símbols i les referències a l’atzar, tot i que ella sempre li agraeix tres dons ben importants per a la seua vida personal, professional i política. En este cas, la tria de mots és ben encertada, en un moment vital –finals dels setanta– en què “el món màgic [...] estava en l’ambient”[1]. En este moment, la seua vida anirà canviant, en solitud, com es respira pertot arreu del poema, i amb canvis substancials. Una separació, un embaràs futur, i un gir important pel que fa a l’activisme i la manera d’escriure.

Però tornem al poema i l’atzar. Hi ha una col·lecció peculiar d’elements que ens inciten a pensar que, tot i que de vegades els esdeveniments de què som protagonistes passen per raons inesperades, misterioses i atzaroses, si passen, ho fan per un motiu clar, ja siga bo o roí. En el poema, tots els elements que afavoriran l’èxit d’un procés de solitud, són elements màgics, amb càrrega mística i una mica surrealista, com ara el guix amb què s’emmarca, com en els rituals de màgia on emmarcar-se en un cercle de sal era sinònim de protecció o les cartes del tarot[2] per jugar un “solitari nou sobre la duna” que podem identificar com la construcció d’una identitat (re)nova(da).

El que sí queda més clar és la intencionalitat de la tria de paraules, símbols i referències. El poema representa una mena de dol del moment present, una escapada del jo anterior/antic que cerca una identitat nova, reformada i reforçada. I això ho trobarà en l’escriptura, que vindrà reformada i reforçada, però sobretot en les dones, en el feminisme/feminitat, en la sororitat que ha anat engrandint la xarxa de dones que l’influiran, on s’hi veurà reflectida (la importància del mirall), i a qui influirà. I tot el seguit de feminisme/feminitat/sororitat el podem trobar en mots i referències com ara: la lluna, símbol femení per excel·lència, i sobretot en la poesia marçaliana; els elements de la natura (les pedres, les estrelles, la mar, la duna); i també en la referència a qui va dedicat este poema (a Teresa d’Arenys), una de tantes dones que conformen el conglomerat de Bruixes de dol. A banda d’eixos elements, també cal destacar-ne un altre fortament interessant i, si més no, també important. Tot i que en la forma estròfica, els quartets de formen el sonet solen ser els que més càrrega contextual significativa tenen, la solució o decisió que la poeta pren amb els tercets també és destacable. És allà on ens comunica què farà i de quina manera. Però, també, és interessant observar que ho fa en rima femenina[3] i, això, al meu parer, tampoc sembla fruit de la casuística. No és sinó una forma d’ordenar les idees a la perfecció. I, com no, el decasíl·lab hi pot tindre molt a veure[4].

Evidentment, tot això que acabe de dir no són més que sofisticacions pròpies que van i vénen. És probable que tinguen alguna relació i certa part de veritat, però a mi em servirà per fer dues coses: la primera, per posar de manifest que la poesia marçaliana és més viva que mai, i la segona, que amb una creença ferma en aquells elements que ens conformen, siga per atzar o per ciència exacta, podem arribar a cabdellar un bon futur si sembrem amb consciència honesta “amb pedretes els camins” del nostre destí.  

---

[1] Lluïsa Julià, Maria-Mercè Marçal. Una vida, Barcelona, Galàxia Gutenberg, 2017, p. 187.

[2] Maria-Mercè Marçal sabia tirar les cartes i era una entesa en el joc del tarot. Per a la poeta, “el tarot, després de l’astrologia, esdevé una forma d’analitzar-se, de bussejar en la pròpia persona allunyada dels prejudicis habituals, dels llocs comuns” (Llorca, 2017:159).

[3] Versos acabats en paraules planes.

[4] Segons la numerologia, el número 10 representa molts valor positius en diferents visions culturals, com ara el símbol de la perfecció i ordre per als jueus, un número sagrat per als pitagòrics, o un símbol de l’eternitat infinita.