dijous, 25 de juliol del 2019

Oposicions, l'atzar, i Maria-Mercè Marçal



      Conta la llegenda que, qui es presenta a un concurs d’oposicions, siga quin siga el tipus de concurs i el format, el factor sort hi té molt a veure. Eixe factor sort és, si fa no fa, tant o més important que els personatges, el clímax o la repercussió de la llegenda mateixa. Jo no he sigut mai molt de creure en l’atzar o en llegendes, fins que, efectivament, em vaig presentar a oposicions. L’atzar, o una força atàvica superior, van voler que eixiren un seguit de números que em beneficiarien i, hui encara, me’n pregunte el perquè.

De la mateixa manera, després del concurs, després de saber-ne els resultats, i després d’agrair una i mil vegades al factor sort que tot anara bé, em pregunte per què l’atzar em porta a un poema quasi oblidat de la meua lleidatana favorita. No caldrà que vos explique molt atentament la característica “atzarosa” un cop haveu llegit el poema:

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins. 

La lluna riu, dins la nuu que s’endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen capa a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M’arrenco el collaret d’agres estrelles
i el mar se les empassa d’una a una.

I el prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.

    (en Bruixa de dol, 1977)

Maria-Mercè Marçal, però, no semblava haver triat les paraules, els símbols i les referències a l’atzar, tot i que ella sempre li agraeix tres dons ben importants per a la seua vida personal, professional i política. En este cas, la tria de mots és ben encertada, en un moment vital –finals dels setanta– en què “el món màgic [...] estava en l’ambient”[1]. En este moment, la seua vida anirà canviant, en solitud, com es respira pertot arreu del poema, i amb canvis substancials. Una separació, un embaràs futur, i un gir important pel que fa a l’activisme i la manera d’escriure.

Però tornem al poema i l’atzar. Hi ha una col·lecció peculiar d’elements que ens inciten a pensar que, tot i que de vegades els esdeveniments de què som protagonistes passen per raons inesperades, misterioses i atzaroses, si passen, ho fan per un motiu clar, ja siga bo o roí. En el poema, tots els elements que afavoriran l’èxit d’un procés de solitud, són elements màgics, amb càrrega mística i una mica surrealista, com ara el guix amb què s’emmarca, com en els rituals de màgia on emmarcar-se en un cercle de sal era sinònim de protecció o les cartes del tarot[2] per jugar un “solitari nou sobre la duna” que podem identificar com la construcció d’una identitat (re)nova(da).

El que sí queda més clar és la intencionalitat de la tria de paraules, símbols i referències. El poema representa una mena de dol del moment present, una escapada del jo anterior/antic que cerca una identitat nova, reformada i reforçada. I això ho trobarà en l’escriptura, que vindrà reformada i reforçada, però sobretot en les dones, en el feminisme/feminitat, en la sororitat que ha anat engrandint la xarxa de dones que l’influiran, on s’hi veurà reflectida (la importància del mirall), i a qui influirà. I tot el seguit de feminisme/feminitat/sororitat el podem trobar en mots i referències com ara: la lluna, símbol femení per excel·lència, i sobretot en la poesia marçaliana; els elements de la natura (les pedres, les estrelles, la mar, la duna); i també en la referència a qui va dedicat este poema (a Teresa d’Arenys), una de tantes dones que conformen el conglomerat de Bruixes de dol. A banda d’eixos elements, també cal destacar-ne un altre fortament interessant i, si més no, també important. Tot i que en la forma estròfica, els quartets de formen el sonet solen ser els que més càrrega contextual significativa tenen, la solució o decisió que la poeta pren amb els tercets també és destacable. És allà on ens comunica què farà i de quina manera. Però, també, és interessant observar que ho fa en rima femenina[3] i, això, al meu parer, tampoc sembla fruit de la casuística. No és sinó una forma d’ordenar les idees a la perfecció. I, com no, el decasíl·lab hi pot tindre molt a veure[4].


Evidentment, tot això que acabe de dir no són més que sofisticacions pròpies que van i vénen. És probable que tinguen alguna relació i certa part de veritat, però a mi em servirà per fer dues coses: la primera, per posar de manifest que la poesia marçaliana és més viva que mai, i la segona, que amb una creença ferma en aquells elements que ens conformen, siga per atzar o per ciència exacta, podem arribar a cabdellar un bon futur si sembrem amb consciència honesta “amb pedretes els camins” del nostre destí.  


[1] Lluïsa Julià, Maria-Mercè Marçal. Una vida, Barcelona, Galàxia Gutenberg, 2017, p. 187.
[2] Maria-Mercè Marçal sabia tirar les cartes i era una entesa en el joc del tarot. Per a la poeta, “el tarot, després de l’astrologia, esdevé una forma d’analitzar-se, de bussejar en la pròpia persona allunyada dels prejudicis habituals, dels llocs comuns” (Llorca, 2017:159).
[3] Versos acabats en paraules planes.
[4] Segons la numerologia, el número 10 representa molts valor positius en diferents visions culturals, com ara el símbol de la perfecció i ordre per als jueus, un número sagrat per als pitagòrics, o un símbol de l’eternitat infinita. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada