dijous, 8 d’agost de 2019

Les dones són guerreres

 
Hui m’ha despertat un pensament que fa temps em ronda el cap. Ha sigut un altre pensament el catalitzador que m’ha recordat el pensament de fa temps. No fa ni tres dies que Toni Morrison, una de les mares de la genealogia femenina/feminista afroamericana, ens ha deixat, tot i que més a nivell corporal que no a nivell espiritual i, menys encara, ideològic. Este esdeveniment ha iniciat el tour d’idees al meu cap, i m’ha fet pescar al vol aquell pensament que em ronda fa temps. També diré que s’hi afig un altre component, i és un assaig[1] que estic llegint estos dies i que em fa saltar les alarmes en clau positiva.
                El pensament-idea que em ronda és la situació (imposada/impostada) de les dones i les tasques domèstiques, i les possibilitats laborals més “afavorides” per a les dones. Em fa recordar la lluita activa de Toni Morrison (i moltes altres escriptores) per la confecció de tot un conglomerat de simbologia domèstica que fa servir a les seues novel·les com una metàfora impecable i implacable de resistència patriarcal i supremacista, i d’enfortiment d’una sororitat en perill. I és que, no només Morrison ens ho posa de manifest directament i molt subtil a l’hora d’exemplificar-ho en extensos diàlegs i descripcions arquitectònicament perfecte; són moltes les variacions i varietats d’escriptores -narradores, dramaturgues i poetes- qui s’adhereixen a l’ideari i la revolució per desmantellar i destruir el mite de “l’àngel de la llar” i la tirania de la maternitat, preceptes dels quals moltes dones -per predestinació o per castic- se’ls ha imposades ideològicament i culturalment.
                En un conegut assaig[2], Silvia Federici ho deixa ben clar: “not only has housework been imposed on women, but it has been transformed into a natural attribute of our female physique and personality, an internal need, an aspiration, supposedly coming from the depth of our female character”. I també diu que “when we speak of housework we are not speaking of a job as other jobs, but we are speaking of the most pervasive manipulation, the most subtle and mystified violence that capitalism has ever perpetrated against any section of the working class”. Eixe és, diria jo, el resum que faig del pensament-idea que em ronda el cap fa temps: “the most pervasive manipulation”. Una manipulació integrada en l’ideari cultural capitalista neoliberal, on moltes dones es casen, deixen de tindre “female physique and personality” pròpies i, en gran mesura, passen a dependre literalment dels marits (aka, pseudocompanys a qui han de donar gràcies per ajudar-les en les tasques domèstiques i la cria de la quincalla). Una manipulació programada, televisada en format sèrie, pel·lícula, programa porqueria i, elementalment, en format propagandístic. Això em fa pensar en un poema de Sylvia Plath intitulat “El aspirante”[3]:

Ahora bien: la cabeza la tienes vacía, con perdón.
Dispongo de remedio para eso.
Ven aquí, corazón, sal del armario.
Bueno, ¿qué te va pareciendo la cosa?
Está, para empezar, como un papel desnuda;

pero dentro de veinticinco años será de plata,
de oro dentro de cincuenta:
una muñeca viva, mires por donde mires.
Sabe coser, y sabe cocinar,
y sabe hablar y hablar y hablar.

Resulta interessant llegir-lo en l’original, ja que els dos últims versos redueixen la categoria de dona al nivell més deshumanitzador possible a través dels pronoms: “It can sew, it can cook / It can talk, talk, talk”.

                Evidentment, el poema de Plath transpira sarcasme en estat pur. Potser ara el llegim i no ens resulta tan impactant (tot i que ho dubte), però si pensem en la data de publicació, ens hauria de fer posar els pèls de gallina. Deixar caure paraules com si foren bombes de destrucció massiva és un bell patrimoni de l’escriptura de dones, siguen de la tradició que siguen. Això em fa recordar-me de l’astúcia de Minnie Wright en Trifles[4], de les milers de dones que, per poder sobreviure i ser qui elles decideixen, escapen de casa (escapar de casa significa escapar de l’opressió del matrimoni, de la maternitat, de vegades, i d’un estat de suïcidi emocional), i dels poemes tan àcids i tan essencials que ens demostren la necessitat que encara hi ha de desmuntar i redefinir les teories del mite de la feminitat, com ara les responsabilitats de les dones i del que s’espera d’elles, no només després del matrimoni, sinó des de ben menudetes.

Vos deixe dos poemes molt divertits i importantíssims que fan que aquesta redefinició siga una realitat, que esta realitat ja ha començat, i de la qual tots i totes cal que en prenguem consciència:

          mestressa de casa

Hi ha dones que es casen amb cases.
És una altra mena de pell; té cor,
boca, fetge i budells que funcionen.
Les parets són permanents i rosa.
Mireu-la allí tot el dia de genolls
i com fidelment es renta.
Els homes hi entren per força, empesos com Jonàs
dins la mare robusta.
Una dona és la seva mare.
Això és el més important.

anne sexton[5]



Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

maria-mercè marçal[6]


[1] M. Barrett i M. McIntosh (2015) The Anti-Social Family. Verso Books.
[2] S. Federici (1975) Wages Againts Housework. Gratuït l’accés ací.
[3] S. Plath (2007) Ariel. Trad. Ramón Buenaventura. 9ª ed. Hiperión.
[4] Podeu llegir l’obra sencera ací.
[5] A. Sexton, en Com elles. Una antologia de poetes occidentals del segle XX, Mireia Vidal-Conte (2017).
[6] M.M. Marçal (2017) Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998. Barcelona: Edicions 62.

Cap comentari:

Publica un comentari