Quan
li preguntes a qui escriu perquè ho fa, la resposta sol coincidir:
«escric per la necessitat d’un canvi, perquè em negue a pensar
que només hi ha una alternativa possible». Jo, per exemple, escric
per marcar una diferència, per reafirmar la meua existència i
deixar constància d’allò que sóc i allò que crec. No hem
d’oblidar, però, que escriure no és un acte consagrat per a
tothom. Hi ha qui no sap fer-ho, i no perquè no haja aprés a
l’escola o de manera autodidàctica. I també hi ha qui no pot
fer-ho, que encara resulta més dolent. Per a mi, personalment, el
grup que més m’interessa és aquell que no pot -o no ha pogut fins
fa poc- fer-ho. Potser encara hi ha qui pense que això no deu ser
possible. Que tothom té les mateixes oportunitats i que, si no ho
fan, és per voluntat pròpia. I jo me’n ric, per no plorar. I com
que ja he dit que escriure pot veure’s com un acte de crítica, de
metamorfosi i de reivindicació, decidisc riure i no plorar, ja que
riure també s’associa a l’anterior, i al capdavall, té efectes
més beneficiosos per a qui ho practica. Com l’escriptura mateixa.
L’entrada
que ara enllestisc no es relaciona íntegrament amb la crítica ni
amb la interpretació personal de textos diversos. El que he decidit
fer és una selecció d’escrits -tots d’ells en vers- que
m’agraden per separat i en conjunt, sobretot per la capacitat
expressiva que hi trobe, tant a nivell formal com a nivell de
contingut. Alguns dels textos són peces conegudes i d’altres, la
gran majoria, no tant famoses. Això també té una justificació: i
és que la qualitat no sempre es troba en llistats d’autoria
hegemònica -o, com se sol dir, canònica-, puix la qualitat es troba
en l’efecte que emana d’un text i d’una veu que et fa
replantejar-te moltes coses. Llavors, el que ve a continuació és
una selecció pròpia sense un ordre estrictament establert segons
referències o paràmetres literaris, formals o ideològics. Només
una tria personal de veus que escriuen per la diferència i el canvi
i que, al meu parer, s’han d’escoltar i, a més a més, s’han
de tenir molt en compte.
(*Podeu
trobar la traducció dels originals al final de la selecció)
Valentine
Not a red rose or a satin heart.
I give you an onion.
It is a moon wrapped in brown paper.
It promises light
like the careful undressing of love.
Here.
It will blind you with tears
like a lover.
It will make your reflection
a wobbling photo of grief.
I am trying to be truthful.
Not a cute card or a kissogram.
I give you an onion.
Its fierce kiss will stay on your lips,
possessive and faithful
as we are,
for as long as we are.
Take it.
Its platinum loops shrink to a wedding ring,
if you like.
Lethal.
Its scent will cling to your fingers,
cling to your knife.
Syntax
I
want to call you thou, the sound
of
the shape of the start
of
a kiss - like this - thou -
and
to say, after, I love,
thou,
I love, thou I love, not
I
love you.
Because
I so do ―
as
we say now - I want to say
thee,
I adore, I adore thee
and
to know in my lips
the
syntax of love resides,
and
to gaze in thine eyes.
Love's
language starts, stops, starts;
the
right words fowing or cloting in the heart.
Ara
esdevinc jo mateixa. M’ha calgut
temps, molts anys i llocs;
He
estat dissolta i trasbalsada,
he dut la cara d’altra gent,
he
corregut embogida, com si el Temps hi fos,
terrible i vell, i
m’avisés a crits:
“Afanya’t, o et moriràs abans
de…”
(Què? Abans no arribi el matí?
O el final del
poema sigui clar?
O l’amor segur dins la ciutat closa?)
Ara,
ben quieta, ser aquí,
sentir el meu propi pes i
densitat!
L’ombra negra sobre el paper
és la meva mà;
l’ombra d’un mot,
mentre el pensament forma a qui el
conforma,
cau pesant sobre la pàgina, se sent.
Tot es
fusiona ara, s’amalgama
del desig a l’acció, de paraula a
silenci,
la feina, l’amor, el temps i la cara
recollits
en un sol gest
intens de créixer, com les plantes.
Tan
lent com la fruita que madura,
fèrtil, despresa, i com sempre
consumida
cau però no exhaureix l’arrel,
perquè tot el
poema sigui i doni,
creixi en mi per esdevenir cançó;
fet
així i així arrelat per amor.
Ara hi ha temps i el Temps és
jove.
Oh, en aquesta hora única visc
tota jo i no me’n
moc.
Jo, la perseguida que embogida corria,
Para't, para't
i atura el sol!
Mary
Sarton (1994)
Cuando
compre un espejo para el baño
voy a verme la cara
voy a
verme
pues qué otra manera hay decíme
qué otra manera de
saber quién soy.
Cada vez que desprenda la cabeza
del
fárrago de libros y de hojas
y que la lleve hueca atiborrada
y
la deje en reposo allí un momento
la miraré a los ojos con un
poco
de ansiedad de curiosidad de miedo
o sólo con
cansancio con hastío
con la vieja amistad correspondiente
o
atenta y seriamente mirarme
como esa extraña vez—mis once
años—
y me diré mirá ahí estás
seguro
pensaré
no me gusta o pensaré
que esa cara fue la única posible
y
me diré esa soy yo ésa es idea
y le sonreiré dándome ánimos.
Idea
Vilariño (2008)
Desisteixo
d’existir
?
Persisteixo
en
resistir?
Ja
que
existeixo
precisament
insisteixo
Què
fer
de
tant
no-res?
Tants
ocells
morts
a
la butxaca!
Teresa
Rita Lopes (1996)
Mirall
Sóc
de plata i precís. No prejutjo res.
Tot
el que veig m'ho empasso de pressa
tal
com és sense ombra d'amor o rebuig.
No
sóc cruel, tan sols sincer,
l'ull
d'un petit déu amb quatre costats.
La
major part del temps medito sobre la paret del davant.
És
rosa amb piquets. Fa tant de temps que me la miro
que
em sembla una part del meu cor. Però fa pampallugues.
Cares
i foscor ens separen una i una altra vegada.
Ara
sóc un llac. Una dona es vincla sobre meu,
cercant
en els meu confins el que realment és.
Aleshores
es tomba cap a aquelles mentideres,
les espelmes o la lluna.
Jo
li veig l'esquena i la reflecteixo fidelment.
M'ho
recompensa amb llàgrimes i agitant les mans.
Sóc
important per a ella. Entra i surt.
Cada
dia és la seva cara el que substitueix la fosca.
En
mi ha ofegat una noia jove, i dins meu una dona vella
s'alça
vers ella dia rere dia, com un peix terrible.
Sylvia
Plath (1961)
Identitat
Recordo
el primer cop
que
em vaig mirar al mirall.
No
em podia creure que,
tantes
vegades com els ulls
havien
trobat amb el meu reflex,
mai
abans no s’haguessin qüestionat:
Ei!
I tu... qui ets?
O
si ho havien fet...
no
havien volgut anar
més
enllà
en
l’interrogatori...
la
por... la por de la diferència,
la
por que immobilitza la dissidència
que
flueix per les fronteres d’un palau
caducat
i podrit,
que
tan sols uns quants han construït
dins
d’uns paràmetres reglats
i
d’exclusió.
-
-
En
ballar,
gaudeixo
del mirall,
el
cos de subtils
corbes,
maternals,
fines,
sensuals...
Aixeco
la mirada
i
em trobo
desitjant
i odiant
el
meu cos.
Tant
de bo no fos jo,
i
jo fos ella.
Em
desfan els seus ulls,
els
seus moviments,
el
seu silenci,
el
seu ésser em commou.
He
de parar d’enamorar-me.
Ian
Bermúdez Raventós (2015)
Avui
tancaria el llangardaix en una gàbia.
I
que fos la festa dels dits,
la
dansa de l’heura a cau d’orella,
la
tendresa de la planta dels peus,
l’or
negre de cella i d’aixella.
Seguiria
els camins que el deliri oblida
amb
pas molt lent
com
el del bou que llaura
aquest
paisatge de lluna gitana.
Maria-Mercè
Marçal (1977)
-
-
Dues
dones: un pacte
més
enllà del desig,
inscrit
arreu i enlloc.
Dues
dones: alhora
fer
néixer i néixer, vives
en
el nom i en la cara.
Un
pacte: més enllà,
ençà
i en el desig.
-
Amb
el cos empalat
en
eix de fosques pàtries
fugen
i arriben
a
pàtries més benignes.
Però
els ulls, orfes
de
llum, percacen àvids
l’engruna
verge
d’una
màtria abolida.
Maria-Mercè
Marçal (2000)
(Extracte)
Mes
pauvres mains ont l’air si lasses sur les draps !
Ah
! Je voudrais sortir, marcher, je me sens forte,
je
voudrais fuir bien loin, et refermer la porte
sur
cette chambre monotone de malade.
Cage
Rejoindre
la pauvreté
Royale
des étoiles
Le
coeur
Prisonnier
du poignet
Bat
après la clarté
De
la nuit
Pulsation
de la distance
Qui
prend forme de cage
Déjà
le jour
Dans
son habit de plumes
Exil
de l’infini
Marie-Hélène
Verdier (1988)iv
Quan
bressolat per desgastades notes
enmig
d’un temps assecat pel pudor,
el
desig d’escriure em tenalle,
recordaré
els tentacles de la llibertat
llefiscosos
i farcits de la joventut.
Llavors,
assumiré les hores vençudes,
els
dies desgranats d’esperances
que
amararen els desficis de la carn.
Entre
l’espant,
els
meus dits somiaran
un
llenç de paraules.
Enric
Monforte i Casañ (2005)
Ni
una rosa roja ni un cor de setí. / Et regale una ceba. / És una
lluna embolicada en paper cafè./ promet llum / com l'acurat
despullar de l'amor. / Tin. / T’encegarà amb llàgrimes / com un
amant. / Farà del teu reflex / una foto trontollant d'aflicció. /
Intento ser sincera. / No una simpàtica targeta o un bes-o-grama. /
Et regale una ceba. / El ferotge bes de la qual se’t quedarà al
llavis, / possessiu i fidel / com ho som nosaltres, / per tant temps
com ho siguem. / Pren. / Els seus cercles platinats s’abeuren en
un anell de matrimoni, / si tu vols. / Letal. / La seua aroma
s'aferrarà als teus dits, / s'aferrarà al teu ganivet. //
Vull
dir-vos tu, el so / que forma el començament
/ d'un bes -com aquest- tu - / i després
dir, et vull, / a tu, et vull, a tu et vull, i no / vos estimo. /
Perquè
així ho
faig – / com solem dir – vull dir / a tu, adoro, t'adoro / i
saber que als meus llavis / la sintaxi de l'amor resideix, / i en
els teus ulls contemplar-me. / El llenguatge de l'amor comença,
s'atura, comença;
/ les paraules idònies
flueixen
o es quallin a dintre del cor. //
iii
Les meues pobres mans estan
tan cansades dels draps! / Com
m’agradaria eixir, anar-me’n, em sent forta! / Certament
m’agradaria fugir molt lluny i tancar bé la porta / d’aquesta
cambra de monotonia malalta. //
Unir-se
a la pobresa / Reial dels estels / El cor / presoner del
canell / Bat després de la claredat / De la nit / Polze de la
distància /
Que
pren forma de gàbia
/ Ja de dia / En l’abric de plomes / Exiliat a l’infinit. //
