Per tots aquells diumenges en què enyorem una vida experimentada en el record de l'oblit...

Se m'ha fet fosca la marjal

que em brolla de la ferida;

cada petjada, cada retrat

de la memòria, cada parpella molla de sal

aturada. Cada dia que passa

--per mi i no pas amb mi--

i que torna cada cop més feixuc, 

com llàgrimes que s'immolen

amb gravetat emocional

i que esborren, bruscament, sense pietat,

la tinta emprada per descriure

els delers que mai no apleguen.  

Se'm fa fosca la ferida

i la marjal es nodreix

de memòria salada

que navega dins les llàgrimes,

desplaçant, aïllant, enfonsant

els delers que vénen i se'n van

i que mai no hi són;

mai no hi romanen.

S'ha fet fosca la memòria 

on adés hi havia una marjal

ferida per la sal que crema

tots aquells delers que han arribat,

                                           caducs,

i a poc a poc s'enfonsen i,

malgrat tot, hi seran presents

en el record de l'oblit 

i s'hi estaran eternament.