Per tots aquells diumenges en què enyorem una vida experimentada en el record de l'oblit...

Se m'ha fet fosca la marjal

que em brolla de la ferida;

cada petjada, cada retrat

de la memòria, cada parpella molla de sal

aturada. Cada dia que passa

--per mi i no pas amb mi--

i que torna cada cop més feixuc, 

com llàgrimes que s'immolen

amb gravetat emocional

i que esborren, bruscament, sense pietat,

la tinta emprada per descriure

els delers que mai no apleguen.  

Se'm fa fosca la ferida

i la marjal es nodreix

de memòria salada

que navega dins les llàgrimes,

desplaçant, aïllant, enfonsant

els delers que vénen i se'n van

i que mai no hi són;

mai no hi romanen.

S'ha fet fosca la memòria 

on adés hi havia una marjal

ferida per la sal que crema

tots aquells delers que han arribat,

                                           caducs,

i a poc a poc s'enfonsen i,

malgrat tot, hi seran presents

en el record de l'oblit 

i s'hi estaran eternament. 

Què pesa més: allò que ensenyem o com ho ensenyem?

Farà cosa d’uns dies, en acabar de preparar la sessió que havia de fer aquella mateixa vesprada, em va atacar –quasi de forma literal– un pensament que se m’ha quedat penjat al llarg de la setmana. Havia estat preparant un test de comprensió lectora per al grup de segon de l’EOI on treballe, i mentre revisava els dos textos que havia triat em vaig adonar que eren textos “modèlics” dins de l'entramat de materials didàctics que sovint fem utilitzar a l’aula de llengües estrangeres. Un text “modèlic” és una peça on es descriuen experiències diverses des d’una perspectiva concreta i globalitzada: un home o una dona, blanques, heterosexuals, nascudes i residents a un país occidental que poden permetre’s qualsevol tipus de luxes i avantatges a nivell social i econòmic. I, sí, jo n’havia triat dos, d’estos texts. Òbviament, no era la primera vegada que hi pensava, però mai m’havia passat que en arribar aquell pensament s’uniria a la xarxa de preocupacions que em ronda el cap comme d’habitude.

Aquell moment em va fer reflexionar i al remat van anar eixint cada vegada més contraatacs

Google Images 2017

en relació amb la manera amb què fem servir de manera metòdica i rutinària materials com estos. Així, per exemple, em vaig plantejar l’ús que fem del llenguatge quan fem classe; les experiències i els exemples que emprem per il·lustrar allò que intentem explicar; pressuposar la norma i la concatenació de les accions i els esdeveniments que se succeeixen al llarg del llibre, d’una sessió (o diverses), unitat rere unitat, sense moltes vegades ser conscients d’un aspecte clau no només per a la humanitat, sinó també per a qualsevol forma de vida possible: la diversitat. I és que, si fa no fa, la majoria de materials amb què treballem la gran majoria de docents té l’aparença de mostrar un ventall ampli d’opcions i d’eleccions variades però que, al capdavall, no fan més que reiterar la norma hegemònica que la cultura ens vol vendre com a única opció possible d’existència en pau i en harmonia.

Sóc plenament conscient del fet que implica canviar-ho tot de cop i volta i començar de zero. Treballar sense llibres, sense solucionaris (oh my God!), invertint temps que no tenim per cercar, crear i compartir materials propis i vàlids per al canvi. Ho sé, ho sé. Sembla utòpic. Però, amb sinceritat, si no ho fa ningú, hi haurà canvi que valga? Ho dubte. Potser no es tracta de tirar tots els llibres i altres materials didàctics al fem, de trencar relacions contractuals (quasi maritals) amb editorials i d’anar a l’extrem. Potser, però, sí que es tracta d’acceptar i valorar una necessitat més bàsica i necessària com la d’admetre el canvi des d’una posició vertadera a qualsevol etapa educativa, amb actitud positiva, progressiva i inclusiva per tal de trencar amb els models normatius fixats que no representen més que un percentatge prou menut de la societat mundial.

          Hi ha qui pensa que a l’educació de persones adultes (com sol ser el meu cas) no cal educar en valors ni fer pressió pel canvi perquè ja són “prou majoretes” i ho saben de sobra. Jo convide qualsevol qui pense així que vinga uns dies a l’aula i ho experimente de primera ma. A més a més, no té cap trellat deixar de fer camí quan s’arriba a una certa edat perquè el camí, com la vida i les persones, ha de ser fluid i no aturar-se. Jo, per la meua banda, ja he començat a fer camí:

• Pel que fa a l’ús del llenguatge inclusiu i no sexista, prove de modular els exemples (escrits i orals) des d’una perspectiva diversa. Per exemple, si he de contar una història personal per posar un exemple que il·lustre allò que intente explicar, ho faig des de la pròpia experiència amb total naturalitat (i desprès diuen que ser gai són tot inconvenients!). També utilitze o cree materials on els i les protagonistes siguen una dona que està casada amb una altra dona, un home africà bisexual que és solter als cinquanta anys, una parella pakistanesa, etc.

• Pel que fa a la creació de materials didàctics propis i originals, podeu consultar una proposta personal que vaig presentar com a projecte educatiu l’estiu passat.

• En relació amb la cerca de materials i recursos didàctics, podeu trobar-ne a grapats en línia i en paper. Jo recomane fervorosament el bloc de Rosa Sanchís (Karícies) i un llibre de Ricard Huerta, Transeducar. Arte, docencia y derechos LGTB (Egales, 2017). També podreu trobar molta informació i mètodes al web d’Amnistia Internacional, al web de la fundació Chrysallis, o al web del Departament d’Educació de Catalunya (projectes).

De tot el que he dit abans, el més important és prendre consciència de la necessitat d’un canvi que ens farà millorar a totes i tots d’una manera incalculable, a més de practicar-ho de forma activa i tolerant, i provar de contagiar esta actitud tan constructiva i afavoridora a tots i totes, dins i fora de l’aula, a casa i arreu del món! 

This work is licensed under a Creative Commons Attribution-ShareAlike 4.0 International License.