De les mil vegades que he eixit de l'armari, esta és, no hi ha dubte, la manera més delicada i alhora enginyosa que mai he fet servir. És l'hora d'estovar la ploma i encendre la flama. Que
com diria Marçal, aquest amor no pot quedar-se sense casa.
Cercant al racó d’un cor
ple de lluna
m’olore la sang penjada
a l’espill,
reflex fornit de memòria
i sexe,
nascut d’un sabor amarg
i d’oblit.
S’enceta d’un colp
oxidat la flama
i em recorda la història
aquesta ploma.
Tancada i amb pols
nacrada la ploma
fa joc de parpelles en
veure lluna
plena. El clar exemple
d’encendre flama
d’un amor poc plausible
dins l’espill,
que remei no en té més
que d’oblit,
tot i beure de les
nafres del sexe.
I fou la sort inexperta
del sexe
que em va fondre en el
cor d’aquesta ploma.
Notava ferma la carn de
l’oblit
que se’m descobria
davant la lluna
i vigilava el cos líquid
l’espill
badat per la fúria amb
fam de flama.
I una vegada nodrida la
flama
després de nits i crits
de tastar sexe,
em passe les nits
mirant-me a l’espill
i menege l’ànima com la
ploma
que dansa harmonies de
jocs de lluna
i s’enduu fragments del
temps de l’oblit.
Tantes nits, temps,
fúria, neguit, oblit
mai no podran
extingir-nos la flama,
ni m’impediran contar-li
a la lluna
que el teu cos i el meu
s’han fos en un sexe
com ara bé ens ho conta
aquesta ploma.
Es cou l’amor amb caliu
d’un espill;
ara, l’amor al caliu
d’un espill
es resisteix a creure en
l’oblit
i desperta sense opcions
la ploma
que, sota l’espurna
d’aquesta flama,
ens guareix
d’instruccions per viure el sexe
custodiat pel sol, vetllat
per la lluna.
I mentre la lluna
aguaita, l’espill
rememora el sexe que no
té oblit
i creix la flama i
s’ensucra la ploma.
