Sota l'espill, la ploma es desperta

De les mil vegades que he eixit de l'armari, esta és, no hi ha dubte, la manera més delicada i alhora enginyosa que mai he fet servir. És l'hora d'estovar la ploma i encendre la flama. Que
com diria Marçal, aquest amor no pot quedar-se sense casa.

Cercant al racó d’un cor ple de lluna

m’olore la sang penjada a l’espill,

reflex fornit de memòria i sexe,

nascut d’un sabor amarg i d’oblit.

S’enceta d’un colp oxidat la flama

i em recorda la història aquesta ploma.

Tancada i amb pols nacrada la ploma

fa joc de parpelles en veure lluna

plena. El clar exemple d’encendre flama

d’un amor poc plausible dins l’espill,

que remei no en té més que d’oblit,

tot i beure de les nafres del sexe.

I fou la sort inexperta del sexe

que em va fondre en el cor d’aquesta ploma.

Notava ferma la carn de l’oblit

que se’m descobria davant la lluna

i vigilava el cos líquid l’espill

badat per la fúria amb fam de flama.

I una vegada nodrida la flama

després de nits i crits de tastar sexe,

em passe les nits mirant-me a l’espill

i menege l’ànima com la ploma

que dansa harmonies de jocs de lluna

i s’enduu fragments del temps de l’oblit.

Tantes nits, temps, fúria, neguit, oblit

mai no podran extingir-nos la flama,

ni m’impediran contar-li a la lluna

que el teu cos i el meu s’han fos en un sexe

com ara bé ens ho conta aquesta ploma.

Es cou l’amor amb caliu d’un espill;

ara, l’amor al caliu d’un espill

es resisteix a creure en l’oblit

i desperta sense opcions la ploma

que, sota l’espurna d’aquesta flama,

ens guareix d’instruccions per viure el sexe

custodiat pel sol, vetllat per la lluna.

I mentre la lluna aguaita, l’espill

rememora el sexe que no té oblit

i creix la flama i s’ensucra la ploma.