Assegut
a la biblioteca de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, demane
delerosament prestar un poemari per a mi desconegut d'Estellés*
i, encara no havia avançat tres peces poètiques -sonets, en aquest
cas-, m'explota una pregunta al cap com un esclat de pólvores el dia
de Sant Josep.
Em
pare davant del sonet a la pàgina 13, i la mirada, fixa i
impertorbable, recorre la tercera estrofa de dalt a baix per tornar a
pujar, rellegint els decasíl·labs d'un tercet que em sap a glòries,
com el sucre rostit que dorm sota un jardí d'ou i farina. Tot i la
dolçor que m'atrau a continuar amb la lectura, aquella bombeta que
feia poc semblava acabar d'explotar-me al cap, em rondava, en
perifèria, com la lluna. Ah! La lluna! Amiga i amant, sabuda
poetessa! No era un dubte urgent. Res de qüestions de vida o mort.
Més prompte un dubte qualsevol, com aquells que m'invadixen el
pensament ara sí ara també. En este moment, però, la pregunta
anava més enllà del significat de les paraules que llegia i
rellegia al damunt del full de color blat. Com pot ser que no li
agrade, la literatura, a molta gent? I, així, repetidament.
Un
dia com hui, les preferències d'oci són infatigables. Qualsevol
activitat, qualsevol moment del dia, allà on et trobes, a l'abast.
Evidentment, no tot és per a tots. Ja coneixem les circumstàncies.
Certament hi ha un gran abastiment, encara que ho desconeguem o,
simplement, no sapiem aprofitar-nos-en bé. Però això són altres
quefers mentals. A mi, allò que em crida l'atenció és la bombeta.
El meu dubte. LA PREGUNTA que em fa curiositat. Eixe «per què» que
tan evident sembla però que, encara que no n'estic del tot segur, no
hem sabut esbrinar ni tampoc comprendre amb garanties. I és que,
quan el professor de llengua entra a l'aula el primer dia, comença a
fer classe amb la pregunta a la boca? In my opinion -que
dirien els meus alumnes- crec que no. Evidentment, potser jo no siga
el millor exemple, ja que mai no he fet classe de llengua (espanyola
o catalana) i, malauradament, mai no he pogut ensenyar literatura,
encara que això està canviant. No obstant això, com a filòleg i
amant de la professió, conec un fum de companys que fan classe de
llengua i, d'una banda hi ha qui amb la mà al cor rebutja
l'ensenyament de tal matèria perquè «és perdre el temps i
l'alumnat no hi està massa entusiasmat», i d'altra banda hi ha qui
diu, trobe que amb poc coneixement de causa, que «ensenyar
literatura és interessant
però que quin trellat (és a dir, utilitat) té fer-ho?». I vet
aquí, novament, l'explosió de pólvores de Sant Josep al meu cap:
l'ensenyament de la literatura hauria de ser considerat fonamental o
és, com diuen alguns, de poc trellat?
Després
d'anys i panys de cursos de llengua impartits, classes abarrotades
per culpa d'un sistema que no avança i que poc a poc es dessagna, de
professors que opinen que ja veus tu quina necessitat tindran estos
xiquets; després de milers de publicacions amb temaris tan
contundentment repetitius com un empatx d'allioli, voler canviar les
claus i el forrellat és, per posar-ho de manera literària, una
tasca hercúlia. Tanmateix, hi ha aquells, una minoria espavilada
d'inconformistes i amants de la lluna i la llengua escrita -i també
parlada, que conste- que, quan de sobte escolten pólvores com les de
sant Josep, pensen i repensen a canviar i actuar. I és així,
gràcies a elles i ells, que mai no s'hi conformen, que pensen que
clar que és necessari ensenyar literatura, i com més millor, encara
que de manera complexa i intricada es plantegen el «com» per tal de
garantir un «per què» menys intoxicat i amb més trellat.
_____________________ //
________________________
Gràcies
a minories com aquestes, que potser es convertiran en majories qui
sap quan, però sobretot, gràcies a aquelles preguntes, dubtes, a
aquelles bombetes explosives que ens recorden el crit i l'olor més
característics de Sant Josep per inspirar-nos a esta minoria, com si
de muses es tractaren (vaja tu, quina casualitat!), i per fer-nos
sentir que hi ha molt de trellat quan ensenyem i fem literatura, a
l'aula o al carrer, de boqueta o amb mars de tinta. Siga com siga,
sempre ens quedarà la lletra, i sempre tindrem la llengua i eixes
minories que en fan un miracle de glòria eterna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada